United States or Netherlands ? Vote for the TOP Country of the Week !


Podria calcular-se'n l'equivalència en uns 5 quilòmetres i mig. Mida de longitud àtica, que valia 100 peus, o siguin uns 30 metres.

El primer interlocutor: -Pot ben calcular-se, aquella marxa, a raó de 34 milles, segurament. A unes 33 milles. Després tots dos, fatigats per l'esforç de la conversa, ronquen de bella manera. Els dos ximplets que van als rems, plens d'ufana per tenir l'honor de carregar uns professionals com Jaume i Tom, multipliquen els esforços.

Els remaires contestaven en el mateix to, i uns i altres reien xaladament de llurs pròpies gràcies sense agraviar-se dels retrets que es feien i dels mals noms amb què es motejaven.

-Quines hores d'angúnia!... Al poble, totes les cares eren llargues... tots se miraven els uns als altres, sense dir res; però en ses mirades s'hi veia la tristesa, la desesperació, lluitant per rompre la crosta del gel i esclatar d'una vegada en pregàries o en malediccions...

Confesso que, com un nin, en sentir-me abandonat pel meu company, en considerar-me sol entre tantes solituds, vaig passar uns instants de basarda. De seguida, però, poguí sobreposar-me a tal ridiculesa.

»Venturosament per a nosaltres que no teníem cap ganes d'estar vagarejant pels jutjats forenses uns homes de la riba havien també vist el cos, i se'n feren càrrec ells. »Vàrem conèixer la història de la dona després. Per descomptat, era la vella, vella tragèdia de sempre. Havia estimat, l'havien enganyat o ella havia enganyat.

M'estava a la cantonada del vostre magatzem, assegut damunt una fita, tot mirant de quin costat bufava el vent. Per una mala astrugància meva, aquell dia no en feia. Tots els penells estaven quiets; els uns girats cap a la dreta i els altres cap a l'esquerra.

Va girar els ulls per la llòbrega cala, i, amb la impressió que duia al cervell, a cada balma, a cada esquerda, a cada forat de la turmentada penyatera, veié mig ombrejar, mig lluentejar, uns fueteigs serposos, fugitius. Va decantar el cap sobre el muscle del seu marit, i les cames se li segaren. Anava a caure.

La flama espetegava, dringaven les forquilles, les barres galopaven, gorgolaven les ampolles, els vasos brindaven; i, al defora, el vent de les nits d'hivern, el vent poderós de la montanya, cantava el seu himne funerari, aquell himne estrany, desolat que entona quan els esquadrons de núvols es precipiten els uns damunt els altres, es donen càrregues, s'engoleixen, i la lluna esblaimada contempla l'abraonament eternal!

Tot sembla harmonitzat per una vida nova, menys En Quel, que feia uns quants dies estava tot cap baix. La Margarida havia perdut aquella alegria. No cantava mai, ni reia, ni responia tan sols. Passava estones llargues com ensunyada. Feia un posat de bajana! -Que no et trobes ? Mira tot com floreix! -Prou! -Que no estàs contenta? -Prou! -I dôs, per què fas aquest posat? -Tinc son!