United States or Burkina Faso ? Vote for the TOP Country of the Week !
Jo, havia dat algunes passes, i destriava, sota la pàl·lida irradiació del llum, una blanca y frèvola criatura, asseguda en una gòtica cadira de braços, no pas lluny del malalt; era Odila de Nideck.
Tanta de fermesa en un ésser tan feble em va travessar el cor d'una esgarrifança. Odila, com la Mare de Déu esculpida a la torre d'Huc romania fràgil, tranquila, impassible. Els ulls del comte prengueren un esclat febrosenc. Vaig fer un senyal a la jove comtessa per ço que li donés al menys una esperança per a calmar la seva agitació creixent; no va semblar que ella em reparés.
-És inútil- féu ella, -ho sé tot... És horrible! I després cridà, amb un accent que mig partia l'ànima: -El meu pare no és culpable! Vaig estremir-me tot, i vaig dir, amb les mans esteses: -Ho sé, senyora, conec la vida del comte, una de les més belles, de les més nobles que sigui possible de somniar. Odila s'havia mig aixecat, com per a protestar contra tot pensament hostil al seu pare.
No hauria volgut confiar-ne l'encàrrec a ningú, ni tan sols a Sperver, a qui tant estima! Així és que la senyoreta Odila no gosa expressar un desig al seu davant, per por d'aquestes follies. En fi ¿què us diré? El comte de Nideck és l'home més digne, el pare més tendre i el millor senyor que hom pugui desitjar.
-És veritat, senyora- vaig respondre, -les ànimes triades pertanyen a tots els infortunis: el viatger esgarriat, el malalt, el pobre sense pa, tothom té el dret de reclamar-ne la seva part. Perquè Déu les ha fetes, com els estels, per la felicitat de tots. Odila baix
Odila, tota commosa, m'acompany
-Aneu a veure qui és! digué Odila, el front de la qual s'havia lleugerament aombrat. Déu meu! Com hi ha manera d'exercir els deures de la hospitalitat en circumstàncies aixís?... És imposible!
Vora d'ell, com l'anyell vora la fera salvatgina, una dona jove d'ulls suaus i tristos, front alt, mans creuades sobre el pit sostenint un llibre d'hores, cabellera rossa, sedosa, abundant, voltant sa pàl·lida figura d un nimbe d'or, m'atregué per una gran tirada a la semblança amb Odila de Nideck.
L'enemic vençut s'aixeca més terrible que no pas abans de la seva desfeta; sacseja les portes de la seva presó tot enfurit, i llargs estremiments agiten el cos, i els sanglots solleven el pit, i les llàgrimes, massa estona contingudes, sobrixen dels ulls, abundoses i compactes com una pluja tempestuosa. Així era Odila.
La cambrera s'allunyà, i jo vaig romandre encara alguns segons sota l'encís de les meves impressions. Odila s'havia girat. -Ja ho veieu, senyor- digué amb somriure melangiós, -és impossible d'abandonar-se al dol; cal, sens treva, migpartir-se entre els propis afectes i el món.
Paraula Del Dia
Altres Mirant