United States or Tokelau ? Vote for the TOP Country of the Week !


»A l'hora de dinar hi passaren una mala estona. Les volien fer seure sobre l'herba, i l'herba tenia pols; i els troncs d'arbre en els que les invitaven a repenjar-se, semblaven no haver estat netejats feia setmanes; o sigui que desplegaren llurs mocadors a terra i s'hi assegueren, ben rígides. Algú, caminant amb un plat de pastís de vedella, s'entrebanc

Arribada que era l'hora del repàs, prenia el seu platet de rellisquentes, i tau, tau, s'esmunyia cap a un recó fosc, als esglaons del corral o al passadís de l'entrada, com si anés a fer una malifeta. Aprofitava per escorre's el començament de l'àpat, quan tothom, mossos i mosses, s'empassava a crema-dent les primeres cullerades.

Talment s'hi respira la calma, la pau, i el lloc és tan encisador per passejar-s'hi de bon matí, abans que la gent no l'envaeixi! Dubto, però, que el projecte m'atregui a bastament per a realitzar-lo. ¡Deu ésser tan sepulcral, Hampton-Court, en arribar l'hora de posta!

L'escrit diu que ho seran si ell no és de retorn a l'hora del desdejuni. -I ja n'és! exclam

A sis?... i tant rebregada com és?... -Ah, ... fugiu la mi senyora!... A l'hora de la mort en tingués!... -Deixa-la estar!... que no veus que fa cara de dejuni?... la viva, noies, la viiivaaa!... I la professó anava passant carrer amunt.

Mossenyer Sant Brandan fou home de gran penitència i d'estreta abstinència i de molta virtut; i regia, amb l'imperi de sa crossa abacial, una lenta ramada negrejant de tres milia monjos. Una volta s'esdevingué que a l'hora de vespres arrib

A l'hora oportuna el senyor Jones féu son petit parlament, en el qual regraciava la vídua per l'honor que els feia, a ell i a sos fills; però digué que hi havia una altra persona, la modèstia de la qual...

L'arbre pelat feu un cruixit paorós. En Ció tot pujant l'Angeleta havia arrencat l'arbre mort. L'Angeleta era dalt. En Ció semblava trastocat, plorava i reia a l'hora i besava amb neguit les mans sagnoses de la pobre noia, que reia com una histèrica i tremolava de fret.

Ja que no podia fer res més, filosofava, i tot filosofant, filosofant, va arribar a les conclusions més sorprenents. Havia sonat l'hora de les clarividències, de lo que en diuen «lluminoses síntesisTot ho veia clar llavors... A n'el món n'hi havia de dues menes de metàlic: les monedes antigues, que són les monedes de l'ideal; les monedes modernes, que són les monedes de la realitat.

Només se'n parlava a voltes, quan hi havia algun mosso llogat de poc, que s'estranyés de la facècia... Una vetlla, a l'hora de sopar, un llenyataire que era al Mas de molts pocs dies, va preguntar amb estranyesa: -Per què fa això aquesta dona? -Perquè és dóna pena de que la vegin... -De que la vegin quan menja?... -... li varen respondre, mig rient. -Ai, ai! És ben estràmbul això.