United States or Libya ? Vote for the TOP Country of the Week !


Altrament, tals paraules li feren sospitar si la noia hauria penetrat el secret de sa obcecació, lo que denotaria en ella una perspicàcia, ensems que una delicadesa de sentiments, que el feriren com una revelació. I era tan simpàtica l'ofrena i tan insinuant la invitació en boca d'aquella hermosa i quasi desconeguda donzella, que... vaja! hagué de declarar-se vençut.

El dimarts els minyons tingueren la mateixa pega. El dimecres igual. Però la nit del dijous era més prometedora. Tom llisc

Després, al cap d'un instant, volent retornar aquell home al seu seny, de qualsevol manera que fos: -I el vostre soterrani, com era? li va demanar. -Semblava un forn. -I deveu haver-hi baixat amb un llum: veritat? -No, senyor. -Doncs, aleshores, ¿com heu pogut veure el sepulcre, el cavaller i les peces d'or? -Era il·luminat d'un raig de lluna.

-Qui sap, si el temps refrescava... Pudé si parés aquest vent... -Tal vegada al girar la lluna... En els cafès era un poc més variat el diàleg. Per exemple: -Ni en el fort de l'agost havíem tingut un dia tan calorós. Aaaah! Noi! Una copeta de conyac. -Aaaah! -Jo no què. Per fi tothom anava a poc a poc per la sombra, les cames com qui les llença, els braços pengim penjam...

Doncs : ja feia una mitja hora que era en aquella sala (una sala alta, esbarjosa, empaperada d'un paper blanc amb ramells de flors, amb el sòl enarenat i obertes damunt l'esplanada les altes finestres, de vidres resplendents), i ja havia acabat el seu desdejuni i es preparava a dar un tomb pels voltants, quan un home alt, de vestit negre, afaitat de fresc i amb el tovalló sobre el braç (el propietari de l'hotel, en una paraula), tot pegant llambregada a les taules cobertes de llurs estovalles adamascades, avanç

Però un vespre, quan l'ocell cantava d'allò millor i l'emperador era ajagut al llit escoltant-lo, quelcom s'enjeg

El vapor El Cano , en el qual estava de servei en Mantecón, se n'anava a Cuba: en Mantecón era esclau dels seus deures. La Paulina suplic

La Rosó, que era força càndida, s'ho empassava de tan bona fe, que algunes vegades, mentre el narrador explicava les gallardies d'algun de sos personatges imaginaris, interrompia el parlament per preguntar, amb la més natural curiositat: -Que l'hauríeu conegut, vós, l'avi? Aquestes narracions s'emportaven bona part de la vetlla.

-Si les mosses reien, era que estaven alegres... i a mi ningú m'ho diu tens de fer això o tens de fer allò... o tens de fer el de més enllà... perquè quan un home és home... ho és... I alanta!

Car venien a casa els meus aficionats i, per a llurs testes, em demanaven algun d'aquells fruits olorosos, que en altre temps llevava, i jo no tenia més remei que declarar-los la meva penúria i dir-los com era buida la meva cisterna. Si no em creien i insistien en la petició, era un turment per al meu cor, que els amava i desitjava complaure'ls. Si em creien, era un dol.