United States or Panama ? Vote for the TOP Country of the Week !


D'aquí entràrem en terra de Cananeus. Viuen en lludrigueres com els conills i les renards, que ells mateixos excauen en la pedra. Són encara més rics que no el Fill de l'home, qui no tenia lloc on tombar el cap. On se vulla vèiem uns ulls, plens d'astorament, oberts damunt nosaltres. Però els Cananeus no ens feren greu ni damnatge, per ço com la m

Era una ordre austera, els membres de la qual passaven una existència no menys austera en un recó de natura deliciosa que Déu havia creat tan encisador. Restaven allà, l'oïda amatent dies i dies esperant el so d'una veu celestial, i dies i dies, durant les nits solemnes, aquesta veu els parlava de mil maneres; però ells, aquesta veu, no l'entenien pas!

De segur que n'haureu perdut el número. És per demés dir-vos que, com que és un espanyol el qui el conta, sempre l'espanyol guanya. Els inglesos ja deuen procurar que guanyi l'inglès quan el conten ells. Dic això, perquè el que jo vaig a contar-vos també és una aposta d'un espanyol amb un inglès, i antes que em diguésseu lo que acabo d'observar, os ho dic jo per estalviar-vos feina. Al cuento.

Entre ells hi havia una dona mig despullada, seguda en un graó, amb el cos tirat endavant, els pits allargassats al damunt del gros ventre, els braços enrotllats a les cames, els genolls a frec de front, i els cabells caiguts en desmai, xorriant negrors per sobre la camisa i els peus descalços. No semblava pas que dormís. Més aviat el seu posat indicava que estés submergida dins una greu dolor.

Cal doncs que us prepareu a mostrar als bàrbars aliats, que valeu més que ells, i als bàrbars enemics, que ara han de lluitar amb uns homes diferents, i que llavors combateren amb gent mal formada.

-Ja ho pots ben dir, fill meu! va contestar una dona; -quina sort per ells!... -I per vosaltres! salt

Però els mariners no podien entendre les paraules: així és que es pensaven que allò era la veu de la tempesta; ni era per a ells de veure aquell paradís del fons de la mar, perquè, en enfonsar-se el vaixell, s'ofegaven i només llurs despulles podien arribar al palau de la mar.

Ambdós anaven donant volta a l'embarcació: el xaval contemplant-la embadalit, i l'home amostrant-n'hi les bones qualitats, tot colpejant-la amoixadorament a pla palmell, tal com un marxant sol colpejar l'anca d'un mul o un cavall en ponderar-lo a un pretensor. Mentrestant, dues persones que venien del poble s'encaminaven vers ells a poc a poc: un cavaller i una dama.

Ells es feren passar com a teixidors, i digueren que sabien de teixir les més belles teles que hom pugui imaginar.

Més tard passaven ells, els pescadors... fornits, colrats, amb amples calces de burrell, amb folgades camisetes blaves i mocadors virolats al coll, caminant mandrosament, brandant d'un cantó a l'altre, com si els costés d'arrossegar els esclops...