United States or Greece ? Vote for the TOP Country of the Week !


Alguns de més mala pelladura o afectats per lesions internes, cançonejaven més, perquè, com deien llurs parents, tenien el llop tancat a dintre; mes a la fi també començaven a treure al sol llurs cares esgrogueïdes; fins en Jaumet Pòbul, que havia quedat com una coca, i el pobre noi del Payré, amb el pit atravessat de part a part, després de lluitar setmanes i setmanes entre la vida i la mort, també reeixien a la fi, i, com si es despertesssin d'un somni preguntaven si era ahir que se les havien a l'empriu.

La vella, en veure's vençuda dels mals averanys que havia dit i engelosida de l'estimació que la Tecla tenia per l'Andreu, passava una vida agra i gorgolava sempre anant d'un cantó a l'altre tot esperant desficiosa que li demanéssin què deia i què li passava. I com que no li deien res es corsecava de ràbia.

Cinc anys havien passat, i aleshores caigué un gran dol damunt la nació; perquè tots estimaven molt llur emperador, i estava malalt i li caldria morir, segons deien. Ja era escollit un emperador nou, i la gent deman

En Magí era un home complidor que sentia tot l'encís de la veritat i gaudia obligant els fets a anar sempre sota el jou de la seva paraula. -Ho ha dit en Magí! deien els pagesos i aixís apaivagaven totes les discussions. La llengua del moliner no havia mentit mai.

Jo no sóc bon pescador. Hi va haver una època en que em vaig aplicar particularment a aquest passatemps, i vaig fer, al meu entendre, sensibles progressos; però els vells pescadors em deien que mai no faria res de bo, i m'aconsellaren que plegués.

I ells, amb ells no es podien veure. -Adéu, xinxa! deien els pescadors al trobar-ne una. -On va aquest pop! contestaven elles. I el gust amb que s'ho deien!...

Algunes velles, amb l'escombra a la , els miraven passar i deien: -Van a arreplegar el diner dels poblets; això prou que és hora d'amanir el mitjot; vindr

Després contaven amb Tots Sants, que sol ser festa d'omplir calaix. Després tot fregant-se les mans i amb codiciosa solivera, deien: «Vindr

El vent somovia amb majestat els arbres. Les remors del riu i de la boscúria es confonien harmoniosament i la veu de la jove a cada crit era més ronca i feresta. -Veniu, criminals!... ¡correu que em moro de por! correu... veniu! Per Déu, veniu! ¿Què em dieu de la fi de la Clàudia i la Rosa? -Quina mort! Havia de passar per elles! ¿I diu que no hi havia res d'allò que deien de la Rosa?

Camina que caminaràs, passava el pont de la riera, aquell pont tant vell que ningú sabia qui l'havia fet. Ell hi anava a. jugar quan era petit i la seva mare, que al Cel sia, el renyava, perquè ja deien que el dia més impensat s'esfondraria... I no obstant, els anys havien passat, el pont es tenia ferm... i ell se'n anava.