United States or Gambia ? Vote for the TOP Country of the Week !


¡I no eren poc diferents, aquells viaranys, dels que se li presentaven ara! ¿Quan s'ho hauria pogut esperar, allò de veure's menant una propietat tan bona com la del comte? Cada cop que se li acudia aquesta pensada se sentia regirat de cap a peus per una esgarrifança de felicitat.

-No hi ha res com la netedat- digué, mentre escurava l'atuell amb un manat de serpents. Després punyí son pit i féu que la negra sang gotegés dins la caldera, i el vapor prengué les formes més paoroses, abastament per a estemordir a qualsevol. A cada moment la bruixa tirava nous ingredients a la caldera; i, quan bullia, el borbolleig feia un so com de cocodrils que ploressin. A la fi el beuratge rest

Les ossamentes que des d'aquí es veuen són dels que, aquí mateix, sota aquestes arcades, transitaven cada dia, quan aquest monument estava en la seva plenitud. Aquí s'ha d'ésser romàntic per força. Redreçant amb la imaginació aquestes miserables runes, m'apar veure'ls encara passejant-se silenciosos per sota aquestes arcades, coberts amb llurs caputxons i acotada la testa sobre el llibre de reso.

Aquests pensaments em posaven tot febrosenc; mos ulls foradaven les parets; sondejava amb l'esguard totes les profunditats de l'abisme; furgava al peu de cada torre, en calculava l'espessedat a vora del cim. -Ah! exclamava. -Jo ho trobaré!... Ho trobaré!... Cal que ho trobi! Una mena d'estranya atracció portava sempre mon esguard a la torre de l'homenatge de Gontran l'Avar, encarada a la costa.

I era tan fonda la resignació que hi havia en aquelles paraules, que la Madrona, tot mirant-se'l, s'hi entristia... Com si la vista d'aquell home li despertés els sentits, cada dia al passar l'enfonsava en una penombra anguniosa, on triomfava de son ensopiment la visió de la misèria... El dia que la Seca arribés, aquell home es fondria... mai més tornaria a passar i ella seguiria rentant i els camps seguirien alegres com si res hagués succeït... i després li tocaria a n'ella... i els camps seguirien florint... i vagament, sense ni donar-se'n compte, sentia tota la desesperació, tota la impotència de l'home en la obra gran de la Naturalesa -en la obra que all

Prou aclucava els ulls per no veure'l; prou encastava les parpelles de dalt amb les de sota; prou pertenia per foragitar la torturadora visió... Res li valia! La visió continuava cada cop més ferma, cada cop més vistent i més horrorosa.

El descoratjament em venia: em semblava, de vegades, que l'esperit de les tenebres han volgut riure's de la meva credulitat; cada nit tornava a entrar al Schlossgarten amb una tristesa de no dir. Katel i Fridolina em demanaven endebades la causa de la meva tristor, i endebades em prometien millor sort: m'aprimava visiblement. L'hivern havia arribat.

Allí m'esperava Un d'aquells espectacles que cap paraula humana no sabria descriure, l'espectacle que l'àguila fera dels Alps més encimbellats veu cada matí en aixecar-se la cortina de púrpura de l'horitzó: muntanyes!... muntanyes!... i encara més muntanyes!

Cada ú el nas que irremissiblement ha de tenir, i quasi m'atreveixo a assegurar que la base i fonament de l'home és el nas, i que tot el demés depèn del nas i s'adapta a la força de la seva llei. La blandura i afeminació de Ovídio i Petrarca, descollen en sos nassos respectius, llargs, acavallats, blanquinosos, prims i decaiguts.

Semblant pensament va fer-li davallar l'escala en quatre salts. -Aparieu el sopar- va dir a la Llogaia. -Vaig a veure si trobo el noi. Va travessar l'hort, es va entaforar pels boscos, i va enfilar tot seguit la ruta de Vilavessant. El castell de núvols que es remuntava a la banda de ponent anava fent-se cada cop més ample i més alt.