United States or Comoros ? Vote for the TOP Country of the Week !
No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mònica més tretxo que el que ocupa la ridícula fatxada del teatre de Santa Creu; però en tan breu espai s'hi troba una transformació especialíssima. La lley d'aqueix fenòmeno natural no és coneguda; però el fenòmeno existeix i no és dels que menos contribueixen a fer admirar la sabiduria del que féu el món.
Era ben ridícula, aquesta interdicció social de fer música durant el dol! Fóra lleig que, pocs dies després d'esdevenir una mort, la casa mortuòria s'abrandés de rapsòdies joioses o de vils tonadetes de carrer; però... Déu meu!... un esperit fi i honrat bé sabria trobar una música noblement consirosa que acompanyés la dolor en lloc d'escarnir-la!...
-Ja es coneix, que figuren bisbes antics... No tingui por què els d'ara hi vagin, els pobres. -Ja ho pot dir: allavores ho podien fer més... Com que encara no els havien pres els béns. -Déu meu!... que són pesats amb aquests xiulets... No sé què hi troben... -Calla, dona... no et facis ridícula!... ¿Què hi entenem, nosaltres?
Una vegada va escaure's de navegar jo uns instants amb una noia: en terra tenia un gènit encisador, i a sobre l'aigua feia fredat escoltar-la: -Així el dimoni se l'emportés! cridava quan un dissortat remer se'ns posava al mig del pas. -No podria mirar on va, aquest imbècil? O bé: -Quina poca solta d'aparell! ¡Quina cosa més ridícula! quan la vela no s'enrotllava com calia.
Era gent ridícula, d'aquella que surt a les comèdies de Romea, d'aquella que potser no existeix sinó perquè puguin guanyar-se vagament la vida mitja dotzena de dramaturgs casolans.
Ara bé: calia expurgar-los-en? En certa manera això em semblava una profanació i una immodèstia. ¿No eren l'obra de llur temps? Per què amagar-ho? ¿No seria un sentiment de vanitat ridícula, el que em portés a despullar-los d'aquell regustet de castell
-Un conco de trenta sis anys enamorat d'una noieta de disset! quina cosa tan ridícula! es deia. -Vet aquí d'on venien els teus encaparraments, Fritz, les teves distraccions i el no tocar de peus a terra, de tres setmanes a aquesta banda.
Diu també que potser no hi havia més de mitja dotzena de persones al bullit, i que allò de quaranta és una ridícula afirmació. Li he dit que podríem retornar a Hannover i reconstruir l'escena; però tampoc no ha pas acceptat la proposició. Per tant, sostinc que la meva narració és vera i restringida, i que la recorden avui per avui, segurament amb amargura, molts hannoverians.