I per més que ja sabia per una llarga experiència que l'ideal costa un xic de realitzar, li causava gran tristura contemplar aquells buits que eren com un símbol d'impotència. La gàbia, sobretot, li feia tanta pena de veure-la inhabitada, que un dia se li va acudir un gran pensament: poblar-la de la manera que pogués, encara que fos estrafent un ocell artificial i posar-lo a la gàbia d'interí.

I a l'acte va anar pel test pensant que per Sant Joan podria comprar una aufàbrega. I amb la gàbia va fer el mateix: adquirir-ne una que encara que venturera, estava en molt bon estat. Des d'aquella hora a la finestra d'en Pere hi havia un test sense planta i una gàbia sense ocell. Però és clar. El xicot es migrava esperant el dia desitjat de fer servir les andròmines.

Fugí com un ocell de la gàbia, i el vell David, amb els ulls guspirejants, exclamà: -Veu's aquí el que hom pot anomenar una noia bonica, i que aviat ser

Per a la meva finestra, amb un testet o dos ja en tinc prou; però... en canvi, hi posaré una gàbia, amb un ocell que refili els dematins... I de seguida es va posar a treure càlculs, mirant d'harmonitzar les ambicions de l'esperit amb els mitjants econòmics. Tot d'un cop no ho podia pas comprar, planta i test, gàbia i ocell. Per a aquelles coses plegades els diners no li arribaven de bon tros.

I agafant un full de paper de groc reial, va fabricar amb paciència un canari molt ben fet, encara que immòbil... Un cop va tenir construït l'ocell, el va ficar dins la gàbia, amb les potetes enganxades sobre un saltador. I com que no hi ha res que aconsoli com l'acció, en Perdis va gaudir el goig insuperable de trobar-se satisfet de si mateix.

A dins de la gàbia hi ha un canari mort, puix, atrafegats els de la casa amb la malaltia de l'amo, no s'han cuidat de dar-li menjar i ni menys s'han adonat que hagi deixat de viure. Ja sa ve que qui més se'n cuidava era el mateix amo. Deixem aquest segon terme del quadro desconsolador, i anem a veure el que passa en la sala on hi ha el mort.

Ah! com el vaig escoltar!... Hauria sentit el vol d'una guinjola. «La una i tres cuartusTres quarts de dues. Estava salvat. Era precisament la meva hora. Me vaig posar les botes a sota l'aixella, vaig agafar la gàbia i el vesc i a poc a poc, a peu de mitja, vaig sortir de la meva cambra.

Tot caminant, don Gaspar ha anat a raure davant mateix de la gàbia del tigre. La bestiassa ferotge ronca, ajaguda impúdicament, i fent amb els llavis un moviment d'orgull instintiu. -Que és bonic! exclamava el professor. ¡Quina majestat!

Tot mirant el tigre li entra un pensament d'horror: aquella bèstia que sembla tan pacífica, tan resignada, imagina't, si sortís de la gàbia, les desgràcies que faria! A quatre passes hi ha tot un chor de criatures, i al bon home se li posa la pell de gallina veient per un instant, com el tigre s'empassa aquell vol d'angelets de Nostre Senyor igual que si fossin fruites i cireres.

Li ensenyaren una capsa on tenien marietes de menta, i una gàbia amb quatre gafarrons de niu i un gos, i una pell de serp, i unes plantes dissecades. Li ho volien ensenyar tot: fins una bata de la seva mare, que els hi feia molta gràcia perquè tenia clapes vermelles. En fi, en Melrosada va ser sacsejat, baquetejat, estiregassat.