La meva cambra dóna a una via de poc trànsit, ara que li han tret l'escapçadura dels estenedors, on abans, de temps immemorial, les dones anaven a remendar-hi les xarxes, i els homes a fumar-hi cigarrets, ajasçats pel solei i escatint balderament entre ell o fent mandrosa companyia an elles.

L'únic que en tragué en clar, perquè així ho manifestà, fou que ja tenia presa la gran resolució; que ell també faria tronar i ploure. ¡Vaia si ho faria! -I com? -Doncs empenyent el plet, que amb el temps que dorm ja comença a semblar cosa de broma! , senyora, : el plet, això que vos dóna tanta quimera, això rosegareu.

El recordo, una vegada, indignat patriòticament contra Harris per haver, dit, aquest, que Anglaterra devia introduir l'ús de la guillotina. -És molt més polit- afegí Harris. -Tant se me'n dóna! digué George. -soc anglès, i la forca em va prou .

Molts minyons faran galanes prometences a una pobra noia, per desfer-les i amb elles desfer son cor. Tu em parles ben clar, Davie i penso de pendre't i veure què en sortirà. La rondalla res no diu del que sortí; però hom presumeix que, pel que ell va dir-li, la dona, en tot cas, no tenia dret de queixar-se del negoci.

Aleshores vaig haver de compendre, si us plau per força, com això del talent és una cosa de Déu dóna, que constitueix un deute i no un crèdit, i la meva vanitat hagué de pagar una setena d'humiliacions per cada goig, que havia assaborit.

La dona del nas de cigró començ

Aleshores begueren, i el vell rabi, somrient, afegí: -He fet força casaments en la vida, però aquest em dóna més plaer que els altres, i n'estic orgullós. He vingut a casa vostra, Christel, com el servidor d'Abraham, Eleazar, a casa de Laban; això ha vingut de l'Eternal. -Beneïm la voluntat de l'Eternal, respongueren Christel i Orchel amb una sola veu.

En Melrosada sentia un goig a patir, a torturar-se per ella, a fer-se il·lusions que el trasbalsava una cosa que no volia anomenar per por; en Melrosada s'engrescava amb aquestes idees de pensar que ell, ell, en Gaspar Melrosada, podia fruir aquest sentiment que dóna esgarrifances delicioses i omple la sang de la més dolça angúnia.

Però tant se val; més m'estimo que ells em matin que no pas que els ànecs em mosseguin, les gallines em piquin, o la dona de les gallines em doni una puntada de peu, o em calgui passar tanta de misèria a l'hivern. Així és que vol

-, senyor Kobus- digué el vell masover: -li ve de natural. Els uns neixen tenint virtuts, i els altres no en tenen, dissortadament per a ells. Veieu? Mon gos Mopsel, per exemple, és molt bo per a lladrar quan hi ha gent; però, si algú volia fer-ne un gos de caça, ja no seria bo per a res. La nostra filla, senyor Kobus, ha nat per a portar una casa: sap embassar el cànem, filar, rentar, batre la mantega, pastar el formatge i cuinar tan com la meva dona. Mai no ha calgut dir-li: «-Súzel, això ha de fer-se aixís i aixàs»: hi ha vingut sol. I d'això en dic una vera mestressa de casa: d'aquí dos o tres anys, naturalment, perquè ara encara no és prou forta per a les tasques feixuges; però ser