United States or Bahrain ? Vote for the TOP Country of the Week !
Aquella terrible fetxa es y será sempre de doloròs recort per las arts, la religiò y la honra de la terra. Mes no 'us vull parlar d' aquella nit d' horrors, ni del convent considerat baix son punt de vista artístich, res d' aixó. Sols vull fervos esment d' una llegendeta que contavan los mateixos frares, referent á un confessionari que hi havia en una xica capella al darrera del altar major.
Però no vull esbrinar si és una mentida: no ho miraré.
Ja ho sé que ho és de dur... però tant se val: pot costar més, pot costar menys, però ell caurà... Vull dir jo que hi ha força, hi ha braó!... I en un esplet de joventut i força, enlairava el càvec, prenia embranzida i l'enfonzava a la roca que s'anava esberlant a bocins.
-Què fas aquesta nit? -El que tu vulguis. No, el que jo vulgui; vull anar al circ a veure els pallassos! ¡Em fan il·lusió i trobo que fa estiu! ¡Demés s'est
BASSANIO Antoni, estic casat ab una dòna a qui vull tant com a ma propria vida; però, ma vida mateixa, ma esposa, el món enter, no són pera mi de més valúa que la teva existencia: estic dispost a perdreuho tot, sí, a sacrificarho tot an aqueix monstre pera salvarte. PORCIA Poc agraida se us deuria mostrar vostra esposa, si us sentia fer una semblanta oferta.
-Però el llibre on jo ho he llegit m'ha estat enviat pel potentíssim emperador del Japó: així és que no pot contenir falsedat. Vull sentir aquest rossinyol: Insisteixo en que sigui aquí aquesta nit. Jo l'hi estenc la meva més graciosa protecció; i, si no ve cap aquí, tota la meva Cort ser
Si, al passar per sa vora, un se tapava el nas exclamant, «-Ex! Si li escarnien els ves, els oi?, els i ara! barcelonins, ell feia una rialleta i cridava al punt, marcant ben bé les lletres: Mare!... Vull figos!... Deixe la vele,lladre!...Quinos ocos més blancos!...
-Bueno, doncs, tindré un gran gust... diu el senyor Pere. -Perquè jo... m'enten?... no vull escalfar cadires a casa i... de seguida ho vaig dir al seu noi. Si vostè va amb bon fi, faci venir a parlar al seu pare. -Sí, senyor, doncs. -Vaya, vaya. -Vaya, vaya. I ningú sabia què dir altra vegada.
Aquesta era l'obra de la seva vida, de la qual no l'havia pogut distreure ni la seva esposa, que li retreia sempre que amb els diners que hi empleava fent-se malveure del poble n'hi havia per fundar-hi un hospital que prou falta hi feia. -Són drets de família i no els vull deixar perdre- deia ell, i vinga donar corda a advocats i procuradors, que hi trobaven allí la seva vinyeta.
Vull dir que no hi havia pas que fiarse de l'aparent bonhomia del senyor de Serra-Bruna.