United States or Barbados ? Vote for the TOP Country of the Week !


L'ós no hi anava i l'arma se li rovellava. Com una mare que s'acosta per sentir el respir del seu fill adormit i que por de deixondar-lo, així, En Joanín escoltava la boscúria bo i allunyant-se del ramat; volia assaborir tot el misteri paorós d'oir el cruixit d'una branca esqueixada pels óssos que es mengen les fruites dels arbres. ¡Tan sols pogués veure, sentir el rastre de l'ós a les eugassades; veure com les eugues es mouen esfereïdes i posen els pollins al bell mig del rotllo que fan mentre elles esperen a guitzes que s'hi atansi la fera!...

Al casar-se, Don Pasqual volia cedir-li tot el primer pis de la casa, però en Pasqualet contest

Després va abeurar-se en un càntir esgalletat i sense nansa, que havia trobat, pocs dies abans, prop de la font; va sortir altra vegada al defora, va aplegar el magall, i acabant-lo de manegar en un dient de parenostre, va fer algunes passes en direcció al tros de terra que volia convertir en hort. El sol començava a empendre la davallada de la tarda.

Aquesta reflexió va posar-lo de mal humor; i alguns moments després, havent deixat caure Kobus dues gotes de cera damunt les seves mans mentre ell estava acotat, sa còlera esclatà: -Senyor Kobus- digué alçant-se: -em penso que us torneu foll! Aleshores que cantàveu el Miserere, no us en volia dir res, encara que allò fos una ofensa contra la nostra santa religió, i sobretot tractant-se d'un vell do la meva edat: teníeu eI posat d'obrir-me, en certa manera, les portes dc la tomba, i és cosa abominable, considerant que no us havia fet cap mal. A més a més, la vellesa no és un crim: tothom desitja arribar a vell. Vós hi arribareu, potser, senyor Kobus, i aleshores compendreu la vostra indignitat. I ara em feu caure cera a la m

¿A on volia anar a parar que ja no me'n recordo? Ah! ja . Tres mesos ha que estem parlant de còlera.

-I que era cas, beneita! Mai m'ho vai pensar, que fos mut. Era que es bo de s'homo no sabia què contestar; emprò, quan li vai haver fet sa mateixa pregunta unes contes vegades, mireu de quina carta se'n va anar. Va i diu: «-A vore: camineu, noes.» -Jo vai pensar que ens engegava a sa porra. -Res d'això: ja el vai filar de seguida: volia veure quin pas portàvem. «-Caminem, petita», vai dir.

I, entre aquella munió de records, s'aixecava sempre clara la veu de la veritat, que li deia, primer baix, baixet, i després a grans crits, que bona part de culpa del que li passava la tenia ell, per haver-se entossudit a voler fer cara al poble, a voler viure al costat d'aquella gent que l'odiava i el volia perdre.

El visitant era un home d'uns cinquanta anys, baixet, magre, d'ulls verdosos, dolcíssims, sempre amb una rialleta a flor de llavi, amb una barbeta curta, el cabell una mica llarg, escàs a la cúpula i blanquinós als polsos. Vestia modestament, però anava net i endreçat. En Víctor el saludà. Li digué que s'assegués i què volia. El tal subjecte result

La idea que un altre estava a punt de casar-se amb Súzel li partia el cor. Volia anar a pendre un vas d'aigua per a entonar-se; però l'estrebada era massa forta, sos genolls tremolaven, i quan estenia la m

Tan bell punt fou assegut, un mosso va demanar-li què volia pendre mirant-lo de fit i passant un tovalló per damunt la taula. Després s'hi acost