-Sí, va ser una cosa molt trista. Jo havia deixat a sa de casa, bona i eixerida. Estava molt contenta, perquè, amb es dinerets que havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut, i llavors jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. ¡Ja mai més viatjar!... Viuríem junts. Jo seria pescador... patró de barcada... Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m'ho deia amb ets uis. ¡Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona! A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys i em va dir: «-Porta'm melons d'Alacant» «-Prou, dona, prou.» ¡Sa sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagués demanada!... Ja saps que sóc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a un cap de sa platja; i així que vaig saltar en terra vaig fer via cap allà, amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per ensenyar-los-hi de seguida: «-Mira, lo que hai gonyat!» A mig camí me varen escometre dues veïnes. No estava pas per a elles. ¡Al diable, ses tafaneres! «-Sa teva dona est