United States or Bahrain ? Vote for the TOP Country of the Week !


Sos dits tan llargs li marquen les galtes, sos ullets grisos es fixen en caràcters llatins, etruscos o grecs. S'extasia, es llepa els llavis, com un gat que acaba de llaminejar un requisit. I després s'estén damunt el seu jaç, amb les cames creuades, tot creient que altra cosa no cal. Oh!

Si estava content, somreia, aclucava els ullets innocents, i llagrimones cara avall. I si estava trist, igualment: mitja rialla, parpelleig i els candis regalims de seguida. I... no hi havia, en tal hora com aquella, res més a dir d'en Pelifet.

Al fons de les més properes, de tant en tant s'hi veien voleiar els airosos ocells, com encenalls d'or caragolant-se a l'aire; a voltes s'acostaven a la tela, amb son petit bec pinsaven un mosset d'escarola tendra, piulaven mirant entorn amb sos ullets rodons i esparvillats com caparrons d'agulla i fugien de dret cap al niu.

Llurs ullets, que abraçaven la immensitat de l'espai, miraven sempre el cel; llurs aletes es plegaven i desplegaven neguitosament amb l'impuls de llançar-se a l'abisme blau. I que esplèndids, que règiament paramentats! Com i a on s'havien pintat tan ricament?

Un àngel de Déu de cinc anys, que sens coneixe'l l'estava veient, blanc com un glop de llet, ros com un fil d'or, amb unes galtetes... ¡Ai pobret!... ¡Donen tant de gust quan un se'ls veu amb aquells ullets tan eixerits, i grassonets que amb una gota d'oli se'ls pot resseguir de cap a peus... i amb aquell parlar mig palpissot que els escau tant! -I , com ha estat? com ha sigut la mala ànima?...

-Tanmateix, afegí -si hagués sabut que ereu vós, l'hauria interromput, el capítol. Va haver-hi alguns instants de silenci. Jo reparava la fesomia verament extravagant del geperut, aquelles grans arrugues que li voltaven la boca, aquells ullets acanalats, aquell nas turmentat, arrodonit al capdavall, i sobretot aquell front voluminós de dos pisos.

Els ullets de Katel s'encongiren; la feia feliça, de veure que es passava fretura d'ella en una circumstància tan greu; i deixant la mitja sobre la taula, va dir: -Heu tingut força raó de cridar-me, senyor. Gràcies a Déu, no ser

De primer antuvi, en proposar-li l'adob de la torre del Barbut, va semblar que ronsegés; però tot seguit, en veure que el senyor estava resolt a fer pujar gent de ciutat, va fer amb un arrufament de nas i mig aclucant els seus ullets de fura: -Veurà: jo ho dic per la mala fama que la torre. Emprò, si el gony s'ho val, també ho faré. Perquè, per més que diguin, hi crec pas, jo, en bruixes.