United States or Dominican Republic ? Vote for the TOP Country of the Week !


-Però amb tot- diu Quirísof -jo sento a dir també que els atenesos sóu terribles en això de robar el tresor públic, i que, malgrat del terrible perill que corre el lladre, són els més distingits els que més roben, si tanmateix són els més distingits els que judiqueu dignes de les magistratures. De manera, que és també per a tu el moment de lluir la teva educació.

Ambdós s'esguardaren brandant el cap amb cert aire de bogeria. Els glaçava un alè d'aquella fatalitat divinitzada pels grecs, terrible, matadora de l'albir, dominadora incontrastable en apariència; fúria de la naturalesa orba i encadenada, que només els deixebles de Jesucrist saben combatre i vèncer. En Temme pens

El paratge així com anàvem avançant, esdevenia més terrible; les roques eren més esquerpes i més cairades; més angosta i humida la gola del reptil tenebrós. Adés s'adreçava monstruosament. Adés s'abisava sense fi. Set dies hi estàrem enrocats sense poder donar passa envant ni enrera. Comparegué un cérvol, qui duia presa a son cap arborescent una tètrica auriola de fosforescència. Bramulava davant nosaltres, bramulava amb una blana tenacitat. El seguírem; la petjada intransitable continuava i s'anava estrenyent: l'ossamenta del Leviathan mort esdevenia més colossal i escardalenca: amb treball sens fi passàrem i arribàrem a un camp pla i gran. El mal camí era finit, però encara les tenebres estenien molt més vastament llur pavelló. El nostre pas contorbava el son d'animals monstruosos que nosaltres no podíem destriar sinó per un apilotament més dens de tenebres; s'alçaven de terra amb lentitud, s'allunyaven un poc, i se tornaven a tombar. Tenien semblança d'orifanys. La fosça es movia com si anàs d'un punt a l'altre el ser qui vestia aquella amplíssima dalmàtica de vellut tenebrós. -O Déu! ¡Tocau amb vostres dits lluminosos les nostres pobres pupil·les cegues i s'ompliran de llum! ¡Féu brillar Vostra llàntia: il·luminau les nostres tenebres! diguérem. Una coloma càndida ens apareix. Traçava en la fosca humida una tènue claredat de llet. Fent sonar ses ales argentines ens invitava que la seguíssem. La seguírem: la nit anava minvant per estones... i vet-nos aquí ja en plena llum, els ossos glaçats de fred, la túnica d'estora regalant la rosada lúgubre d'aquella nit immensa. Grat sia a Déu qui fa sortir el sol sobre els justos i sobre els pecadors i ens abrig

Un arcadià, Aristas per nom, menjador terrible, enviant a passeig això de tirar bocins als altres, empunya un pa que feia ben tres quènics es posa la carn sobre els genolls, i sopa. Serveixen a la ronda corns de vi, i tothom els accepta. Aristas, quan el coper amb el corn arriba a ell, diu, veient Xenofont que ja no menjava: -Dona'l a aquell- fa -que ell ja est

-Em penso que podria trobar-lo, però hi ha les ratapinyades. Si ens apaguessin totes dues candeles ens trobaríem en un paorós trencacoll. Val més que provem un altre camí, per no haver de passar per aquella banda. -, però espero que no ens perdrem. Fóra tan terrible! I l'infant s'estremí només de pensar en aquelles esgarrifoses possibilitats.

-Isabel: ¿vostè creu que la felicitat de dues ànimes... I, tan bon punt acaba de repetir això, es sent clar i terrible, damunt de les rajoles del corredor un: clinc! metàl·lic, que proporciona una rialleta a la Isabel.

Per atzar, resultava evocat tot un món de memòries. No pas quan de temps feia que durava el nostre silenci, quan un rondinament sord, terrible, com el renou lluny

Massa cara havia ja pagat la capritxada amb aquell curt i terrible viatge que de per poc se m'emporta a l'altre món. Altrament el mar s'havia abonançat molt, i el desembarc s'efectu

-Fuig, aparta't, fuig! Deixa'ls! Estan entenebrats! em cridaren diverses veus. Vaig recular esfereït i em vaig fregar i refregar d'esma sobre la meva pròpia roba la , que s'era contaminada amb el palp d'aquella infeliç. Estaven entenebrats! Terrible revelació! , recordava que jo mateix havia estat a punt de restar entenebrat. Quan? Com?.. Els meus pensaments eren confusos.

Així devia ésser a l'hora de la seva fi la terrible reina Fredegunda. El baró, agenollat prop d'ella, assajava de revifar-la; però al primer cop d'ull vaig veure que la dissortada estava perduda i vaig decantar-me, no pas sense un sentiment de pietat pregona, per agafar-li el braç. -No toqueu la senyora- exclam