United States or Guadeloupe ? Vote for the TOP Country of the Week !
Després d'això, els soldats s'atenden per divisions. Els generals i els capitans són invitats a sopar a casa de Seutes, que ocupava un poble veí. Quan són a les portes per assistir al sopar, hi havia un tal Heraclides de Maronea. Aquest home, escometia a tothom que li semblava tenir alguna cosa per donar a Seutes, començant per uns habitants de Pàrion que venien a negociar una aliança amb Mèdoc, rei dels odrises i duien presents per a ell i per a la reina. Els diu que Mèdoc és terra amunt, a dotze jornades del mar, i que Seutes, amb l'exèrcit que acabava de pendre al seu servei, aviat ser
En aquest moment el cridaren. Nosaltres restàrem sols, contemplant-nos encara l'admirable peix. George va interessar-s'hi de tal manera, que s'enfil
No, l'oncle no patia pas fred ni cap molèstia, ni es sentia, probablement, del pes de la pròpia carn. Estava extàtic. Immòvil, amb els braços plegats, la mirada en l'aire, tot ell arruixat pel doll argentí de la lluna, ara enfonsant-se a poc a poc, ara remuntant-se pausadament, segons el moviment de la barca, era l'estampa d'un benaventurat. Però ¿què somniaria, aquell home inculte i retret? ¿Realment rebia un raig de llum de l'Esperit Sant, que tot sovint l'embadalia? ¿O, tal vegada, fruïa rememorant les percepcions puríssimes i harmonioses de la seva vida marinera? També podia ser que estigués senzillament encantat i que no pensés res... Però no, no: vaig veure ondular en els seus llavis pàl·lids un somrís ple d'expressió; vaig llambregar en les seves nines el besllum dolçament tremolós d'una ànima que palpita d'alegria... No em vaig poder contenir. Vaig emparar-me de les mans dures del bon home, estrenyent-les entre les meves, i mig rient per disimular l'emoció: ¡Posta va, que esteu pensant en una cosa molt bonica! vaig exclamar. Ell, de moment, rest
Escateixen doncs entre ells si romanent allí hi faran venir els bagatges, o bé si se'n tornaran al campament. Els sembla millor de tornar-se'n i arriben cap a l'hora de sopar a les tendes. Tal va ser la fi de la jornada.
Des del teatre del Liceo fins al de Santa Creu, hi corre la Rambla que en diuen del Mig, i no hi ha tal mig ni tal aca: però ja est
Tal com anaren les coses, no ens calgué que ningú ens despertés: pel nostre propi impuls ens despertarem a les quatre. És a dir, no ben bé pel nostre propi impuls, sinó per l'avalot incommensurable que ens omplí el cap i del qual necessitàrem fugir. No podria dir exactament l'hora en què es lleva el pagès de la Selva Negra a l'estiu. A nosaltres ens va semblar que tota la nit estava llevant-se.
D'allí fan dues jornades de marxa, vuit parasangues: i travessen dos canals, l'un per un pont, l'altre per una passera de set barques. Aquests canals derivaven del riu Tigris, i hi havien obert recs per al país, d'antuvi amples, després més petits: i per fi, petits reguerons, tal com a Grècia per als millars.
Sempre que ell feia referència als bancs de vellut, als miralls, als nombrosos calendaris que esmaltaven les parets i que donaven magnificència a son cafè estat, sortien a relluir les meravelles de la Mare-Balena. ¿Què eren els encoixinats, què els miralls, què els calendaris, comparat amb els llongants i les llagostes que corrien per aquelles roques, amb les molses de tots colors que encatifaven la Cova Petita, amb les pedres, com de vidre volador, que penjaven del sostre, i, sobretot, amb la Serena, aquella Serena esparveradora que, per anys, havien vista tal i tal avi de la vila i que era una mena d'escorpra grossa, grossa com el campanar, amb els ulls de guspires, les ganyes vermelles com coral i les escates de plata: aquella Serena que d'un revés de cua girava els llaguts com si fossen cloves de nou, i se n'enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces d'or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar, per sempre més, botes marines o mates d'alguer?... I doncs, què es pensava el presumit? ¡No hi havia res al món, ni a Barcelona, com la Mare-Balena!...
Vaja, confessi, mossèn Joan, que el tal nebodet li ha donat més de quatre disgustos amb ses idees esbojarrades.
Per què no a Barcelona, que és una gran ciutat, un bosc de cases, un món de gent? Allí viuria del captiri. Fitre, un pagès com ell, que era l'enveja de la gent del seu poble, el primer terratinent del terme de Vilablanca, arribar a una tal misèria! Però ¿qui sap? Ell, amb la facultat, que tenia, podia d'amagatotis descobrir molts de secrets i fer-se pagar el callament. Secrets vergonyosos!
Paraula Del Dia
Altres Mirant