United States or Gibraltar ? Vote for the TOP Country of the Week !


El gros Hâan estava sòlidament establert, amb la bola sota el nas, la cara empurpurada, els ulls a flor de testa, els llavis apretats i sos tres pèls redreçats damunt la nuca com tres branquillons; apuntava!

-Perquè la Pesta la costum en totes les seves contramarxes, de dar tres passes de costat; després, de tornar enrera, de dar-ne quatre o cinc a l'altra banda, i de saltar bruscament dins una clariana. Però quan es creu ben dissimulada, ix sense inquietar-se d'estrafer res. Veus, què t'he dit?... ara s'enfonya sota les brosses com un senglar. No ser

El carrer sempre s'hi veu llunyà, molt llunyà, i quan un hi pensa en quan era noi i anava pel carrer, va passant poc a poc, amb certa solemnitat de professó, sentint al costat, més que veient-la de cua d'ull una ombra de respecte... i va passant, sense tombar la cara, encarcarat sota la roba de les festes!...

¿Què hi anava a fer, al mig de les ruïnes, en aquella hora? Tot seguit se m'acudí la idea que hi anava a cercar el tresor; i jo, adés tan tranquil, vaig sentir que una mena de sang m'encenia la cara. Vaig passar-me la corretja a l'esquena, i vaig posar-me a córrer amb tota l'empenta que podia. Les rodes, damunt la neu, no feien ni la més petita fressa. En pocs minuts vaig estar sota el cobert del Schlossgarten. Vaig agafar un càvec, i vaig tornar, sempre corrent, a seguir la pista del vell cordaire. Al cap d'un quart era al fossat, jo, encalçant-lo dins la neu. Corria tan de pressa, que, de cop i volta, a la girada d'un munt de ruïnes em vaig topar de nassos amb Zulpick, qui portava un enorme alçaprem i em mir

Cada dia a aquella hora, tornava el pobre vell encorvat, sota el pes dels anys i de la fusta seca... i tenia quelcom de brutal l'espectacle d'aquell home decrèpit, d'aquella deixalla de la vida, rebatent-se i lluitant encara pel miserable mos de pa. -I doncs, l'avi... vos sempre amb la llenya!... -Què hi vols fer, filla! com tu amb la roba!... d'una manera o altre hem d'esperar a la Seca!

En Martí fóra al seu costat un home que passaria la vida sota el jou de la riquesa que és com una mena d'aigua que passa d'una casa a un altra apagant les activitats que més enlairen els homes. ¡Ell no treballaria mai! Una vida perduda! En Martí va esclatar en un plor silent.

Què us penseu que en cap ganes, de surar per l'aigua o d'anar-hi per sota? -No m'heu comprès- digué l'aneguet.

Perquè els metges ho havien aconsellat, perquè la casa hi donava, perquè no tenia germans que el distraguessen ni amics que el retinguessin dins, en Ricardet tot el dia rodava per la platja, sota l'ull vigilant i amorós de son pare. Mes hi estava, allà, a tall d'intrús, com pollastre caigut en galliner d'altri; que la colla de marrecs que n'eren mestres i senyors sobirans de cap a cap de jorn, se destriaven d'ell, el defugien, el miraven, primer, amb estranyesa, després amb recel, més tard amb franca hostilitat. ¿ Com no, si aquell vailet de cara blanca i fina, de cabells ben tallats i pentinats, de davantal nou i planxat, de sabates polides i lluentes, se'ls mirava sempre amb mirada altiva de personeta superior, se reia sempre, amb una mitja rialleta desdenyosa, dels nens esparracats i descompostos, negres com una pega i descalços del tot, tant a l'estiu com a l'hivern, tant els dies feiners com els de festa? ; el nen barceloní sentia's superior als del poble, i n'estava entonat i els ho deixava entendre; i els del poble ho entengueren i li cobraren tírria i començaren també a burlar-se d'ell. I es rigueren de sos airets de dameta, de sa cara de llir, de son parlar foraster, de sos esfereïments davant d'una onada massa estesa que amenacés mullar-li les sabates, de tot el que feia, de tot el que no feia, de tot el que deia, de tot el que callava. De primer, l'intrús, una mica esperverat, no s'atrevia a contestar, però no pecava de tímid ni de pacient, i ben prompte s'encar

Li demano per favor, home: ¿què hi fa, vostè, al Putxet, en una casa com un cop de puny, amb estadants a sobre, a sota, a davant i als costats, lluny del carnisser, de la fleca, de l'estanc i de la iglésia; que no pot donar un pas fora de casa sense ficar-se en la pols fins als genolls; que de dia no pot passejar-se, perquè el sol estabella, i de nit tampoc, per mor de la fosca i la serena?

-Tu, regira l'aulet; tu, les masies; tu, vés, mira tota l'albareda i la ribera entre els joncs i la bardissa i les garrigues! i tu, Quel, vés-te'n al gorg i allí, vigila, no fos cas que hi fes cap! va dir el pare sota el portal de pedra de sa pagesia.