United States or Cabo Verde ? Vote for the TOP Country of the Week !
La senyora, ofesa de suposicions tan miserables, volgué fer-li entendre que lo que havia sentit era l'opinió de tothom, sinó que ningú tenia l'atreviment de plantar-li a la cara com ho havia fet en Montbrió, i que més devia agrair-li que criticar-li sos consells desinteressats. Tot inútil.
Sentada en el sofà, i a prop de la viuda, hi ha la senyora del segon pis, que té, amb una m
-No'n sé res... res... No més falta la seva parella... Ara vinc de tirar partas ... Si haguessin pogut entrar a Roses.. o a Barcelona... Però, ca!... -No desconfieu, home!... -Ai, senyora, és el noi! I no pogué dir res més perquè el plor l'ennuagava...
Al cap d'un instant, ella afegí: -Ah! senyor, si salvéssiu el meu pare!... -Com he tingut l'honor de dirvos-ho, senyora, la crisi és acabada, Cal impedir-ne el retorn. -Espereu de conseguir-ho? -Amb l'ajut de Déu sens dubte, senyora; no és pas impossible. Ara hi reflexionaré.
Estic... -Què us passa? Què us passa, minyó? -Oh! tieta! El meu dit malalt em fa qui sap el mal! La vella senyora s'enfons
Deixem ara la senyora Buxareu, i diguem alguna cosa de la germana d'en Víctor. En parlar d'aquesta donzella voldria que una absoluta fredor guiés les meves paraules. Això ho dic per algunes coses que més endavant han de ser comentades en aquesta història.
Un cop avesat a la penombra, vaig distingir perfectament les persones i les coses de l'habitació. En un llitet de metall daurat hi havia en Ramon, el petit dels Buxareu, bastant pàl·lid i amb una lluentor als ulls, conseqüència de la febre. Al seu costat, respirant una fina negligència, hi havia la senyora Buxareu, que em va semblar més bella que mai; i la Lluïseta conversava amb una dama vestida de fosc, baixeta, bastant grassa, d'unes faccions ben apreciables encara, i de pentinat pretensiós. Aquesta senyora em mir
La bona senyora no pogué respondre sinó amb sanglots i mitges paraules, que demostraven el decaïment de sa naturalesa, gastada per tants mesos de sofriments físics i morals. Fins semblava que s'anés a desmaiar, i en Ramon, prenent-la, amb el carinyo i familiaritat d'un fill, per la cintura, l'oblig
-Senyora- vaig respondre-li tot posant-me davant la porta del malalt, -la professió mèdica també n'imposa, de deures, i, per cruels que puguin ésser, un hom com cal no té més remei que complir-los: la vostra presència mata el comte. Tota la vida em recordaré de com s'alteraren sobtadament el trets d'Odila.
Els que xiulen són els intel·ligents, que es posen tots a dalt... ¿Te penses que tothom és com tu i com jo?... -Mira quin barquet!... allí damunt de la taula... El veu, senyora Agneta?... -Ai, sí!... què mono!... ¿Què significa, Fabrés? -Dona! És el modelo del que té de sortir a l'altre acte.