United States or Nigeria ? Vote for the TOP Country of the Week !


Em sembla que per una tonalitat com aquesta no s'ha reservat cap nom. El botiguer m'ha dit que respon al gust oriental. Aleshores ens deman

Nosaltres no hem pas arribat tan enllà- afegia rient, -però de tots modos la nostra bona amistat ve d'aquella agarrada en què si ens deixen... ¡pobres nassos i orelles! La sort que vostè s'ha compadit de mi a temps, quan jo ja estava a les acaballes de les meves energies, perquè ha de saber que, encara que gallejava i feia l'home, tenia ja el cor com un pinsà, trabocat del seny per aquesta dolenta, que sembla que m'hagi donat cervell de gat. Però no se'n penedir

-Doncs féu-se càrrec- continuava el novel·lista -que aquell xicot tan alt i gros i tan tímid a la vegada, va interesar-me vivament com a tipus d'estudi, com a document humà, i que portat de les meves manies d'observador vaig començar a fer-li preguntes, a amoixar-lo, a distingir-lo, tot a fi i efecte de que s'espontanegés. Els corrents de confiança aviat varen ser establerts. Jo aleshores, com quasi tots els presents, encara freqüentava bastant la casa d'en Montalvà, i vaig tenir prou ocasions de recollir les confidències psicològiques de l'escribent. Oh! Quina ànima de poeta! ¡Quina ànima de somniador s'amagava sota les espesses formes d'aquell xicot! Amb una ingenuïtat encantadora em va explicar les seves aficions literàries; em va contar els seus projectes, els seus somnis, les seves ambicions. Em va dir que mogut per la gran vocació que sentia pel teatre, no havia parat fins a col·locar-se a casa d'en Montalvà, a fi de que amb la gran influència que aquest tenia sobre les empreses, li fes representar un drama que havia escrit: «Però fins ara no s'ha pogut aconseguir res» deia desesperat «és tan difícil fer pujar l'obra d'un principiant dalt de les taules!» I va acabar dient: «Si vostè me'l volgués sentir llegir aquest drama...» «Ja ho crec que vaig contestar-li. figureu-vos la meva sorpresa, la meva suspensió, quan l'endem

-Atureu-vos, l'avi -féu en Pau. -Des d'aquí s'ha de veure es turó des Vilar i... -No el cercus, caret- salt

La música atabala i exaspera el pobre minyó; les lluminàries semblen enceses per escarnir el seu dol; i, no obstant, no es queixa de ningú ni de pensament: s'ha fet tant a patir, en ses lluites amb la mar! No es queixa de ningú sinó de si mateix. -Jo en tinc sa culpa, per gamarús. Un gamarús com jo no se la mereix, una noia tan caia. Gran cridòria, xiscladissa, esvalot. -Què hi ha? -Què passa?

Però ningú no guanya els de Serrallobera, en totes les valls del Pireneu, com a refractaris a arriscar-se. Hi ha una llegenda segons la qual els fundadors de Serrallobera foren uns quants flastomadors medievals, sotmesos a la privació de llur llengua, segons el costum de l'època, del qual s'ha de reconèixer que tenia l'aventatge de tancar de cop.

De guants, pomades, camises i corbates, tal volta podríem adquirir-ne, perquè un parell de dotzenes de botigues de cada mena, les trobaríem obertes, encara que fos menester, per això, recórrer tota la Rambla. Lo que encara no s'ha perdut del tot, són: beta i fil, redolins, llimpia-botes i coses així.

Eren dotze hores quan la masovera s'ha deixat caure a l'hostal a menjar un platet d'escudella. El menjador de l'hostal bullia de parroquians. Les marxandes d'aviram deien coses escandaloses a bells crits, i els negociants de bestiar les pessigaven per sota la taula.

Diu: -Hi aniré al vespre i de seguida estic. Ja hi ha anat al vespre, però res de lo dicho : s'ha trobat amb la reunió de convidats que no l'han deixat moure, que l'han fet seure, que li han donat xacolata i secalls i orxata... I ell... pobre xicot!... qui sap si aquest vespre tenia que ajuntarse amb la conquista...

¡Ah si avui fos l'últim dia que la fatalitat ens obligués a tractar d'aquestes coses!... Prou ganes en tenim i, parlant amb franquesa, també en tenim algunes esperances. Un company meu diu amb tota formalitat que això s'acaba . Tan de bo! ¡Així fos tan fàcil acabar el còlera com aquest article!... Ja s'ha acabat.