United States or South Sudan ? Vote for the TOP Country of the Week !
La caiguda del fullam no era sinó que la naturalesa se despullava d'un vestit vell per posar-se'n un altre de més interessant, que feia mesos que no li havíem vist: el vestit des verds tendres i gebrats, de les tofes de neu, dels caramells de glaç... I la xiscladissa de les orenetes en marxa em feia pensar en la vinguda dels pinsans, dels lluers, dels passerells... Com recordar-se de les coses, que se'n van, quan l'enteniment est
I, a la barjaula de la muller d'en Pere, quan tenia la cotilla li mancaven les mitges, i quan tenia les mitges, el gipó i després les faldilles, el mocador del cap, les sabates... un mai acabar. I tornem-hi: «En Pere va a la plaça: en Pere va, i li compra, i encara no n'és llevada...»
La tia Paulina hi anava molts matins quan encara no s'havia llevat només que en Víctor, de vegades per dur la notícia d'una mort, d'un infantament o d'un prometatge; de vegades perquè havia anat a missa als Josepets i per reposar una mica; i altres vegades, simplement, per pendre cafè amb llet, perquè la seva minyona li feia molt malament i a casa en Víctor tenien una cafetera russa que no podia anar millor.
Em respongué que el seu alpenstok li anava bé: sols que se li posava entre les cames, de vegades. També volguí informar-me de si el vel espatarrant que duia al capell no li feia nosa en venir-li a la cara; i aleshores va explicar-me que solament el deixava caure quan les mosques esdevenen massa turmentoses.
El senyor Reguera era un home d'uns trenta cinc anys, fill d'un obrer torner. La vanitat paternal, mal aconsellada, l'havia ficat en la Universitat i fet fer, a empentes i rodolons, un carrera empedrada de suspensos i fornida d'humiliacions i fracassos més o menys dissimulats. Entre els companys se'l citava com estudiant curtet de natural i, demés, poc aplicat. Aixo féu que, una vegada amb la llicenciatura, no encertés a obrir-se camí i tingués de viure a costes del pare. Quan aquest morí, el jove Reguera se trob
Per a la vista una protecció era de portar alguna cosa negra davant dels ulls quan es marxava, i per als peus bellugar-los sense tenir-los mai quiets, descalçant-se per a la nit.
Quan en llur cara es dibuixava un somrís, jo també somreia; quan s'esforçaven a contenir la rialla, també feia jo els possibles per a contenir-la; i fins hi afegia, de tant en tant, un petit cloc-cloc de satisfacció, com si fos percudit d'un dard espiritual que als vulgars mortals escapava. Em considerava, senzillament, molt hàbil, operant així.
Quan el document solemnial fou llegit, la Quitèria no mostr
-No, no es això el que vull dir: no li manca res, I, tanmateix... Anava a dir més cosa, quan la porta s'obrí i el vell David entrà. -Ah! ets tu, David! exclamà. -Vina, doncs, i procura explicar a Katel què ve a ésser l'ideal . David, en oir aquestes paraules, arruf
Fosquejava quan arribaren al mas: una gran casa de pagès amb porta adovellada, dues finestres ogivals i rellotge de sol. La cort de l'egua era a dintre, a peu pla, al costat de l'entrada, sota mateix de la cambra de l'amo, enfront de la cuina: estatge distingit, que la separava del proletariat de les bèsties d'engreix i de treball.