United States or Bermuda ? Vote for the TOP Country of the Week !


Als que fan la sortida des d'Oxford, jo els aconsellaria de pendre llur pròpia barca (fora que puguin pendre la d'un altre, procurant no ésser descoberts). Les barques de lloguer que es troben al Tàmesis més enll

No, l'oncle no patia pas fred ni cap molèstia, ni es sentia, probablement, del pes de la pròpia carn. Estava extàtic. Immòvil, amb els braços plegats, la mirada en l'aire, tot ell arruixat pel doll argentí de la lluna, ara enfonsant-se a poc a poc, ara remuntant-se pausadament, segons el moviment de la barca, era l'estampa d'un benaventurat. Però ¿què somniaria, aquell home inculte i retret? ¿Realment rebia un raig de llum de l'Esperit Sant, que tot sovint l'embadalia? ¿O, tal vegada, fruïa rememorant les percepcions puríssimes i harmonioses de la seva vida marinera? També podia ser que estigués senzillament encantat i que no pensés res... Però no, no: vaig veure ondular en els seus llavis pàl·lids un somrís ple d'expressió; vaig llambregar en les seves nines el besllum dolçament tremolós d'una ànima que palpita d'alegria... No em vaig poder contenir. Vaig emparar-me de les mans dures del bon home, estrenyent-les entre les meves, i mig rient per disimular l'emoció: ¡Posta va, que esteu pensant en una cosa molt bonica! vaig exclamar. Ell, de moment, rest

A Alemanya tot vehicle está disposat per enganxar-hi dos cavalls, però ordinàriament no n'hi va més que un. Això dóna als cotxes un aspecte estrany, que se serva així per servar una cosa pròpia. La idea que es persegueix és fer entendre que hom porta de consuetud dos cavalls, però dóna la casualitat d'haver distret l'altre.

Sabia que la meva ruta no vorejava cap avenc. -Bah, bah! això és basarda! vaig mormolar: -una por de no res, pròpia de dones i criatures. És precís despreciar-la. Filosofia i avant! Mes la filosofia, que em feia avançar, no aconseguia pas tranquil·litzar- me.

Al veure com la donzella, afectada de sa pròpia vehemència, que degué costar-li un esforç de gegant, se posava les mans a la cara rompent en amarg ploriqueig, sentí passar-li prop del cor una ràfaga d'admiració, ensems que de commiseració, per aquella mostra de sentiments, el fondo de noblesa dels quals no arribava ben a capir. Però fou una ràfaga només, ben prompte esvaïda pel dimoni de la rancúnia que el dominava, i, redreçant-se, crid

Tants anys de ministeri parroquial, d'anar sense calces, com deien els veïns, per a socórrer agenes misèries, d'exercir de pare-pedaç del poble, rosegant tots el mals ossos que la misèria deixava al descobert, respirant tots els mals olors acumulats en vivendes infectes i en consciències més infectes encara, sovint no tant per la pròpia dolenteria com per la incúria i l'abandono de la societat, l'havien cobert de mèrits i de benediccions, és cert; mes ¿per què no li havien donat autoritat per a imposar-se, sisquera com a àrbitre, en el gran conflicte esdevingut entre sos feligresos?

La seva facilitat. -El ciclista de cartell: son vestit, son mètode. -El grif com una joguina domèstica. -Un gos amb dignitat pròpia. -El cavall insultat. Des de Baden, sobre el qual sols cal dir que és lloc de gaudis, semblant als altres de la seva categoria, començàrem a anar d'allò més en bicicleta.

I la dama l'esperava, com n'hi havia fet jurament. Així ell podia amb seguretat allargar el sacrifici de la ventura pròpia. I refiat en la immutable constància de l'amiga, diferia l'instant preciós de visitar-la.

Semblava impossible que ell, que precisament havia cobrat tanta inquina contra el jove Montbrió, pel gran ascendent que havia lograt, no sols sobre sa pròpia família, sinó sobre la comarca, no podent sostraure's a un greu sentiment d'enveja al veure que el minyó, amb sos atractius de joventut, talent, estudis i especials dots de caràcter s'havia convertit en una espècie d'ídol de tothom, no hagués atinat mai en què ell tenia filles, una d'elles anant pels vint anys, prou guapa i vistosa per a ésser obirada per un jove i prou esparpillada per a saber endevinar qui li feia l'aleta.

Vint minuts després s'hauria pogut veure tres persones seguides d'un gos, amb llastimós posat, pujant furtivament de l'hotel del Cigne cap a l'estació d'el camí de ferro. Anaven vestides de la següent manera, ni elegant ni adequada: sabates negres de cuiro, brutes; roba de franel·la, pròpia per a remar, molt bruta; barrets de feltre marró, excessivament tacats; abrics mullats; paraigües.