United States or Dominican Republic ? Vote for the TOP Country of the Week !
El xuclador era voltat de gussis i llaguts; quan el mar esdevenia silenciós tots a l'una cridaven: -Mariagneitta!... i roncava la mar,... ressonava la roca... mormolava el vent... La campaneta del cancell va sonar en el silenci que regnava a la rectoria... la porta va obrir-se grinyolant, i una veu apagada va dir tremolosa: -A Maria!
Arrencàren com fletxes tirades a l'hora envers un mateix fitó, i penetraren en la blanca boirada. Un cop en terra, eren salvats. -Santa Anna els hi ha allargat un plec de sa seua caputxa- va dir un vellet al·ludint al nom de punta de Santa Anna que porta el cap de la llarga muntanyola.
El sentit comú em seguia murmurant: -Atura'l abans no faci més mal. Tens el dret de protegir les coses de la teva propietat, davant la destrucció d'un boig. Agafa'l pel coll i llança'l a puntades de peu per la porta del jardí.
En això, la porta, mal tancada o empesa per una força sobrenatural, cedí, esbatanant-se. En la llobreguesa del defora, il·luminat pel llum de ganxo que sostenia entre tremolins la masovera, es destac
No hi ha res que desacrediti una finca com el veure-hi sovint el cotxe de morts a baix a la porta... Vui gent ben conformada, que tingui el pit ben alt... Vaja, tregui's la levita. L'amo de casa . -Això mateix!... Ara l'altra màniga. Malo... Em pensava que era més robust. Deu pesar molt poc, vostè! L'aspirant a llogater . -No l'hi puc dir. L'amo de casa . -Té el coll molt curt.
»Una noia reia en un recó, i llegia en un llibre aquestes paraules: Geni atuït, fes penitència; se'n porta els llors la somnolència: així és avui com era ahî, i així ser
-No tan de pressa, s'avi- va respondre el xaval, aferrat a la seva il·lusió. -Demanar no ès vendre. A sa seua proposta jo puc contestar amb una atra. -Quina? -Ah!... això em porta a vós: vós, que sou homo de coneixements, me la podeu dictar. -No pas cap de sa mateixa mena- salt
L'Adelaida no ha respost paraula. Ha mirat un moment la seva germana amb un esguard que volia dir: -Que n'ets de ximple! A la porta del saló, l'Eulàlia ha sospirat de nou: -Ja fa pena de tancar-se aquí dins, amb aquesta nit tan formosa!
Més tard m'ha tornat a la memòria, i la testa pàl·lida d'Odila tot caient damunt l'espatlla de la bona dona se'm mostra com imatge colpidora de l'anyell que para el coll al ganivet sense queixar-se, mort a l'avençada per l'esglai. Finalment, erem davant la cambra del comte. L'udol es feia sentir darrera la porta.
Et recordes quan tornava a casa entre onze hores i migdia, amb sa gran caixa sota el braç, i et veia de lluny quan jugaves a la porta? ¡Com se li trasmudava, la cara! ¡Com es posava a somriure per a si! Hauríeu dit que baixava fins a ell un raig de sol.