United States or Gibraltar ? Vote for the TOP Country of the Week !


En la barraca més distant de les onades hi havia una claror feble i misteriosa que eixia entre les fustes, acompanyada d'un gemec que enternia. Era la Marquesa que estava malalta. Aixís la anomenaven a la dona més vella de la platja negra, perque en sa llunyana jovenesa tingué un fill, el Pollet, amb un veritable marquès. Després, la malaltia la feu repugnant i la misèria la arrecon

El Pollet s'encamin

Tots sentien recels al cor, tots sofrien la mateixa tortura. Si la mar pujava, la fugida era penosa i la mort fatal! El Pollet sentí l'engúnia, el neguit de fugir. La seva mare era vella i malalta i no podia caminar. Deixar-la morir negada era una crueltat que l'esborronava. El pobre noi s'atansava a les clarors de les pipes. -Qui sou? -El Borni. -Què me'n dieu del temps?

Tom romangué en silenci, bastant aturdit per aquest acarnissament. Tot seguit es digué: -Quína curiosa mena de poca solta és, una noia! Mai no l'han apallissada, a escola!... Malvinatge! i què és, una pallissa! És ben de noia, això: tenen la pell prima i el cor de pollet. , és clar que no n'hi diré res al vell Dobbins d'aquesta ximpleta, perquè hi ha altres maneres de fer-la anar llatina que no són d'aquesta roïnesa; però què se'n treu? El vell Dobbins preguntar

El Pollet amerat de ruixims i suor, en trobar sota'ls peus terra ferma i veure els fanals dels carrers encesos i oïr la remor dels tranvies, feu un suspir de reviscolament, i emprengué son camí fent aquell passet menut, menut, com quan duia coves de peix al mercat. -Aviat hi serem! Ara que som a port! Aviat hi serem! Quin gran recer que era, la ciutat!

-Que haurem de fer molts de quiebros per a no tenir cogida , Pollet! D'altres no li responien o mormolaven una restallera de renecs, per a esbravar-se de l'ira congriada en llurs ànimes davant el temperi imposant. -Pòrta-la a l'hospital, gamarús! ¿que et creus que és com els barnois ta mare?

En Melrosada, encara que no creia res de tot allò, s'estava quiet com un pollet, i per res del món s'hauria atrevit a parlar, ni a riure's del que veia. Per fi aquell xicot extraordinari s'assegué, demostrant una fatiga enorme. La mestressa de la casa li dugué un vas d'aigua, i va dir-li, maternalment: -No s' entregui més: per avui ja n'hi ha prou.

El Pollet no'ls respongué. Assaboria, ple de goig, l'estar a cada respir més aprop de l'hospital, on la seva mare trobaria un bon repòs. -No en feu cas d'aquests ximples, mare! Aviat hi serem!