United States or Japan ? Vote for the TOP Country of the Week !


La Monja va fer-la enllitegar; i la italiana va aclucar els ulls com un ínfant i va quedar-se dormida plàcidament, mentres la Monja l'esguardava plorosa, tot recordant que feia anys que en aquell mateix llit restava erta i freda la seva filla. Ara li reflorien aquelles remembrances esblaimades, i les llàgrimes tornaven a sos ulls de mare enyoradissa.

En Joanín sentí un sotrac al cor. Havia arribat l'hora esperada. Si gosés!... si gosés, diria que no volia anar-hi! Ell era un altre! ¡Tenia una nosa al cor i un neguit estrany! ¡Anem, pare! i va abraçar-se a la seva mare, que plorosa li digué: -Déu te guiï i l'Angel bo!...

-Sens pecat fou concebuda- va respondre la vella majordona que sortí bo i fent mitja. -El senyor Rector? va dir tot decidit en Fitora. -Prou... prou... qui diré que'l demana? va fer la majordona tota astorada de veure acoblats en l'entrada, aquell estol de captaires que mai anaven a missa. -La colla de l'art- feu tímidament la Monja tota plorosa.

Apaivagats els neguits, En Martí restava com enlluernat i amb el tràfec de les noces no féu cabal de sos escrúpols i sense saber com havia passat el temps, tingué el surt de l'esglai, quan la seva mare li digué plorosa atansant la testa venerable a son front. ¡Fill, dem

Ara, en sa casa fosca de fora i de dins, damunt aquell llit dur, En Guim gemegava. La seva dona plorosa de sentir-lo, preparava un boci de tarna de llana i escalfava la pega i el llard de porc mascle que el pastor ben segur que demanaria per a fer-li la cura com va fer amb la pota del xai.

Quan les ombres vespertines esborraven les colors de les parets, i els carrers anaven restant solitaris, i no eixia del cor de la ciutat més veu que la d'una llòbrega remor d'aigües i, a voltes, la d'alguna plorosa campana, les meves esperances s'esllanguien i desmaiaven com el ramatge d'un salze.

I vet aquí que un dia, tot determinat i resolut, va presentar-se el propietari a la botiga dient que si no el pagaven tot seguit es veuria obligat a pendre un determini. Atribulat per l'amenaça, l'apotecari va demanar un altre respir amb veu plorosa: -Si pogués tornar a passar... -Ja he passat massa vegades. -Esperis, per pietat, un xiquet més! -Em sembla que m'he esperat prou.

-Malvinatge! Jo també vinc. -Jo també. -Un noi de cinc anys? Anem. -Una pobra criatura? Anem-hi tots. Allò era un contínuo pel camí. Arriba la gent a ca la ciutat, tota esparverada, tota plorosa, tota irritada, tota baladrejant. Pregunta pel noi, i els diuen que no n'han vist cap. Pregunten pel burot, i responen que no en saben res. -Com, no en saben res? El Diari ho porta. -Ah! No ho saben?