United States or Samoa ? Vote for the TOP Country of the Week !


Aquest va aixecá 'l cap y vegè un home que queya aplomat com una pedra. Llavors no podent fer miracles se contentá ab extendre la ma tot dihentli: Atúrat. Y tot desseguida 's dirigí cap al palau del Bisbe per demanarli permís á fi de poder salvar la vida d' aquell pobre travallador.

Era un noi abandonat, sense amics, deia ell; ningú no l'estimava; quan descobrissin a quina resolució l'havien conduït, potser els recaria; havia fet per manera d'obrar i anar tirant, però no l'hi havien consentit, i ja que no els convenia cap altra cosa sinó alliberar-se d'ell, que així fos: i que àdhuc el carreguessin amb la culpa per les conseqüències. Per què no havien de fer-ho?

-I que és el confés de la meva amiga... -Però... per Déu!... -, senyor, ; és el confés de la... -Miri, Paulina: vosté em far

Llavors Xenofont prenent la paraula: -Seutes, diu -de primer m'has enviat a Calcedònia aquest Medòsades aquí present, per pregar-me que jo, conforme al teu desig, fes passar d'Àsia aquí l'exèrcit, prometent-me, si efectuava això, de recompensar-m'ho. Vet aquí el que va dir-me Medòsades aqui present. Dient aquests mots, pregunta a Medòsades si és veritat. Ell diu que .

Pel que fa als dàtils mateixos, els que s'assemblen als que es venen a Grècia, els deixaven pels esclaus; als senyors en servien de triats, que enamoraven per la bellesa i la grandària: llur color no es desassembla en res de l'ambre. En fan assecar també, que els reserven com a llamins: i són deliciosos durant el beure, però fan mal de cap.

Més que per curiositat, per a sostraure's a les obsessions que se li anaven fent massa vives, començ

Sis potas de llargandaix ab çeradas unglas y uns ulls com brassas rohents, acabavan de donarli un conjunt mes espahordidor, si es que no li donessen ja dos inmensas alas de ratapinyada que á cada cop que aletejant las feya anar, si s' esqueya á ser en lo bosch, en sech esmicolats deixavan los brots mes dobles dels rústechs coscolls y bruchs; y si per flor d' algun estany volant feya camí, enlayravan una gran espessor de aigua que queya al lluny com furienta pluja.

No teníem la més lleugera sospita d'ésser a prop de cap restaurant. -Ja deia jo! respongué el vell senyor. -Per això he sortit. Sembla que tot el públic del restaurant ens havia estat atalaiant des de les finestres, estranyats de la nostra pobra situació. Sense aquest afectuós senyor, penso que el públic s'hauria divertit mirant-nos durant tota la tarda.

Però... veu's aquí que un migdia, quan més distrets estaven contemplant-se, el cavall que menava ell, picat per mosques o no per què, alça de sobte les potes i venta cossa a la dona al mig del ventre... La dona cau estirada, sense donar senyals de vida... Hi correm tots, la posem sobre un baiard i la traginem corrents a casa seva... -I va morir? preguntaven els carreters. -Va morir.

Es deia Tem, i, amb aquest parlar blanenc que, en esforçar la veu, tendeix a tornar planes algunes paraules agudes, tot doblant el so de la consonant final, la seva mare, escridassant-lo, li havia tret el nom de Temme , un nom que sonava com un gemeguet. I a fe que li queia , un gemec, per nom, a aquell pobre xicotet d'ulls blaus, colrat de sol, gravat de verola, magre, ratat de parpelles, que sempre se l'havia passada prima i que d'enç