United States or Armenia ? Vote for the TOP Country of the Week !


Un silenci d'uns quants anys en la novel·la catalana, precedeix, com tots els momentanis silencis col·lectius, una metamòrfosi. En un ahir ja no gaire pròxim, la novel·la era a l'ensems naturalista i simfònica. No ens pensarem, certament, de descobrir que el naturalisme era una fase de la famosa i tanmateix renovelladora subversió romàntica.

¿I encara no es pot saber de quin llibre es tracta? va fer un de la penya, desesperat. ¿No he dit que era la novel·la més famosa d'aquest món? Doncs si es tracta de la novel·la més famosa, ¡quina altra ha d'ésser sinó el Quijote! -El Quijote? va exclamar tothom.

L'indret fóra ben adequat per estatjar l'heroïna d'una novel·la moderna, la qual heroïna és sempre «divinament gran» i passa el temps «redreçant-se en tota la seva alta figura». Al Barley Mow , cada vegada que així volgués redreçar-se, tocaria de cap al sostre.

A fora feia una d'aquestes diades clares de la fosa de neus: els núvols se'n van, el sostre del davant, i les finestretes mirallejants, i les puntes dels arbres, tot us sembla brillador; us creieu tornar a ésser més jove perquè una novel·la saba us corre pels membres, i torneu a veure coses que fa cinc mesos eren amagades: el test de flors de la veïna, el gat que torna a fer via per les barbacanes, els pardals avalotadors que tornen a començar llurs batusses.

I fóra cosa més exemplar que no pas convertir un enlluernament en un tast de cendres.Però no és aquest darrer el cas de L'Abrandament . El cas, en la novel·la d'En Soldevila és la nota biogràfica d'una mediocritat passiva, ordenada, egoista que un cop, en l'embranzida inusual d'una represa de salut, creu en una vana apariència de sentimentalisme, i després es va deixondint al compàs de les petites anècdotes inexorables de la quotidiana invasió femenina.

El temperament psicològic i substancial de nostra raça i de nostra llengua pot fer-nos sentir naturalíssims en aquest recobrament de la novel·la. Senyalarem, de passada, una especial voluptat que hi ha a fer vívides figuretes humanes en llenguatges nous o renovellats, que és la mateixa cosa.

Tant en la novel·la vostra com en les altres que s'escriuen per aquí, sembla que no hi hagi per als homes més dolor que la sang vessada, ni més joia que la fúria dels sentits, ni més espectacle formós que el salvatge de natura.

Quant a la viventíssima qualitat d'aquesta novel·la, no cal dir sinó que el lector tractar

-I com es diu? interrompia Obdúlia amb efectuosa suavitat, com volent correspondre d'una manera o altra al to fervent amb que s'explicava el jove. -Es diu Gràcia, el mateix que a la novel·la. -Nom formós!

I així va ésser que a l'adonar-se Abundi de la minva d'interés per part de la seva amiga o al parar tal volta esment en la poca gentilesa que mostrava exalçant els dots d'una dona davant d'una altra, l'adorada!, que n'atresorava tants, va renovar un xic el tema... I passant del lirisme descriptiu a la novel·la d'intriga, insinuava somrient: -Però si Vós l'heu d'haver vista, per lo menys un cop.