United States or Armenia ? Vote for the TOP Country of the Week !


L'únic que es tombava de boca terrosa era en Retort, que no s'interessava pel mar, pel cel ni per les noies, i que sens dubte d'aquella manera trobava més bon jaient per a l'ensacada d'ossos que portava dintre la pell. De seguida les dones se posaven a articulejar elles amb elles. No podien pas aguantar més temps al pap l'arreplec de notícies que havien estat remugant durant el dia.

Quan vaig tornar, de seguit vaig voler tenir notícies d'aquest jove i em varen respondre que havia mort. -Mort de què? -Oh! -De quin mal? -Oh!... No se sap ¡Un jove tan sapat, tan ferm! -... Va començar a decandir-se, a decandir-se... i un dia el varen trobar mort en un recó de cambra. -Mireu, senyors, des d'aquell dia no em puc arrancar del cap la tenebrosa idea...

No dubto jo que, molts que em llegeixen, coneixeran més d'un exemplar de l'espècie, així com crec també que pocs d'aqueixos hòmens me llegiran; perquè molts d'ells ni saben llegir català, ni els agrada llegir res més que les cartes de negocis i les notícies de preus corrents.

-, va ser una cosa molt trista. Jo havia deixat a sa de casa, bona i eixerida. Estava molt contenta, perquè, amb es dinerets que havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut, i llavors jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. ¡Ja mai més viatjar!... Viuríem junts. Jo seria pescador... patró de barcada... Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m'ho deia amb ets uis. ¡Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona! A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys i em va dir: «-Porta'm melons d'Alacant» «-Prou, dona, prou.» ¡Sa sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagués demanada!... Ja saps que sóc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a un cap de sa platja; i així que vaig saltar en terra vaig fer via cap allà, amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per ensenyar-los-hi de seguida: «-Mira, lo que hai gonyat!» A mig camí me varen escometre dues veïnes. No estava pas per a elles. ¡Al diable, ses tafaneres! «-Sa teva dona est

Si tenen d'anar a fer-li una visita, ja cal que hi vagin amb les senyes ben preses, perquè en tot el carrer no trobaran una ànima que es recordi del senyor Rafel. An ell deixeu-lo estar tranquil. En sa vida ha tingut opinions ni tampoc s'hi mata per entendre els que les tenen. No entén borrall de política, ni busca notícies.

La família de fora rep un despatx que diu: «El noi gran malalt , la noia gran morta ...» i surten pels carrers del poble escandalitzant que a Barcelona a cada casa se'n moren dos. De fora arriben despatxos a centenars cada dia, dient: ¿Notícies? -Puja? -Baixa? -Quants avui? -Puc venir? -Heu tancat?

Ja que no podien ésser històries ben boniques, serien diaris vells dels que corrien pel despatx, llançats després de llegits. Però quasi mai trobava en la lectura d'aquells papers, farcits de política i notícies, el menjar saborós que desitjava.

Ja fa quinze dies que no rebem el correu ni tenim notícies de fora; però ha d'ésser grave lo que passa, perquè aquest home puga sostenir-se i exercir sa autoritat fora de tota llei i raó.