United States or South Africa ? Vote for the TOP Country of the Week !
Insultar les bèsties, prou que es fa, a Alemanya. He vist un alemany, davant el seu cavall, dient-li tots els insults que tenia a mà. El cavall no va amoïnar-se gaire, per això. N'he vist un altre, cansat de dir grolleries a la seva bèstia, cridar la seva dona perquè l'ajudés en la tasca. La dona es va empipar d'allò més, i cada un a un costat del pobre cavall, començaren a posar-lo verd a força d'insults. Li insultaren la mare i el pare; es ficaren amb la seva figura i apariència, amb el seu cervell, amb el seu sentit moral i les seves dots i capacitats de cavall. La bèstia resistí la ruixada amb una paciència de no dir. Després va fer el que millor podia aleshores: serenament, començ
«En l'estret carreró aquí a la vora -és tan estret que només em lleu que pocs minuts de fer lliscar mos raigs a sa fondària, però en aquests minuts veig a bastament per a saber quina és la gent que es mou per allí- vaig veure-hi una dona. Fa setze anys, era una noia: lluny, en el camp, jugava en el vell jardí de la parròquia. Ja la bardissa roserenca era tota xaruga i havia passat la florida: els rosers trescaven abandonats damunt els caminals, i enviaven branques totes llargues a dins de les pomeres. Per ci per lla s'obria una pobra rosa, no pas gentilment, com hauria pertocat a la reina de les flors; però encara conservava aquella color i aquella flaire. La criatureta de la rectoria em semblava una flor molt més dolça, asseguda en son escambell, sota la bardissa ensalvatgida, tot besant les galtes masegades de la seva nina. Deu anys més tard vaig veure-la altra vegada. Vaig veure-la en una sala de ball tota resplendent: era la bella núvia d'un ric comerciant. Va delectar-me la seva felicitat, i tot sovint la cercava en aquestes vesprades serenes. Ai! Ningú no féu memòria de mos ulls tan clars o de mos esguards penetradors. La meva rosa també deixava créixer tanyades ensalvatgides com les roses del jardí de la parròquia. També hi ha tragèdies en la vida de cada dia. Aquesta nit n'he vist el darrer acte. Aquí, en l'estret carreró, damunt un llit, es trobava a les portes de la mort. L'inic propietari, insolent i cruel, son únic protector, arrabass
Des d'aquell punt el meu cor no va estar més que per la pesquera. Vinga tornar a calar de seguida. Què ho fa que ningú plany els peixos? La mort d'una cadernera ens entristeix, i en canvi ens aturem a contemplar tranquilament el panteix anguniós del llobarro que s'ofega sobre el sorral. No, mai n'he planyegut cap, de peix. Com més forçudament debategaven, més viu era el meu plaer.
Des d'aleshores, mai més. -Un artista com vostè el devia sentir d'una manera tan dolça l'amor! Quines coses devia dir! quines paraules! -Oh pobre de mi! No ho cregui: sempre he estat d'una gran timidesa. Quan em trobava davant d'ella se'm feia com un nus a la gola. Li volia dir moltes coses! però les meves paraules eren tan pobres! Demés, mai mai n'he sabut, de dir fineses.
Quan arriba a en Lluïset, el seu nebot, aquest es troba que ha perdut la targeta... Vet aquí tota la formalitat a terra, perquè la sala no el pot pas treure. -I vostè, senyora Mariagna? La targeta... -Fugi, home!... No en necessito, jo, de targeta. Bé soc prou entrant de la casa. -Bé... Mare de Déu, dona!... dongui-me-la... -Ai, fill!... ni menos sé què me n'he fet!... I coses així.
Hi ha un ocell així en mon reialme, i, encara més, dins el meu jardí, i mai no n'he sentit parlar? Ara vegeu! Haver hagut de descobrir-ho en un llibre! Aleshores crid
-Vaja, dona, vaja! digué dirigint-se a la vella, amb to complascent. -Serveixi'm el dinar i marxaré de seguida. -El dinar?... féu ella plegant les mans amb posat d'admiració. -Pas que n'he fet! Com que el veia amb aquest deliri per marxar!...
-Sí senyor, tot sol- respongué no pas sense alguna vanitat. -El llatí i el grec; amb velles gramàtiques n'he tingut prou.
Molts enemics tinc en la cort d'Orsino... Aviat te tornaria a veure si no fos això... Més, tal és el meu afecte per tu, que succeeixi lo que succeeixi, afrontaré gustós tots els perills. MALVOLÍ No sóu vós el qui estava, no fa gaire, a casa la comtessa Olivia? VIOLA Certament; fa poc que n'he sortit.
Oh! i em sembla que teniu més gallines que l'any passat, i més boniques! -Ah! aquestes, senyor Kobus, són de la Cotxin-Xina. De dos anys a aquesta part n'hi ha qui-sap-les a la contrada. N'havia vistes a casa de Daniel Stenger, a la masia de Lauterbach, i n'he volgudes tenir. Es una mena magnífica, però caldr
Paraula Del Dia
Altres Mirant