United States or Cayman Islands ? Vote for the TOP Country of the Week !


La lluna!... En tots temps els enamorats l'han contemplada amb simpatia: en tots temps han parlat, en vers i en prosa, d'un llaç secret existent entre ella i llurs sentiments.

»Aquesta nit un taüt fou conduït en un carruatge fora de les portes de la ciutat: no el seguia ni una ànima. Havia estat un suïcidi: el de nostre pobre heroi, pintat i menyspreat. El cotxer era l'única persona del dol: no hi havia ningú més, si no és la Lluna. El suïcida fou abandonat al recó del cementiri, sota la paret.

Així, soleta amb ses penes, sos desitjos i sos somnis, sense més confident que la Verge, sa patrona, feia sa via la Flor de Muntanya, trista i melangiosa per dintre, per fora serena, tranquil·la i majestuosa com la lluna al flamenc. Un dia don Eudald se passejava febrosament per la galeria amb les mans a l'esquena, però sense xiular, com feia de costum.

Vaig sotjar al volt del llum», digué la Lluna. «La petitona de quatre anys en el llit, entre tot el fi blancatge de lli; ses manetes eren creuades, i son rostre tot seriós i greu; i començà: -Pare nostre! en alta veu. -Però què és això, digué la seva mare, interrogant-la a mig camí. -Quan deies «Nostre pa de cada dia dau-nos, senyor», has dit quelcom més que no he pogut sentir . Què deies?

»Vaig anar-me'n enllà- digué la Lluna, -i vaig sotjar a través de la finestra, la cambra de la tia on seia el poeta benvolgut, el manyac . L'adoraven tots els convidats, i era feliç del tot.

La flama espetegava, dringaven les forquilles, les barres galopaven, gorgolaven les ampolles, els vasos brindaven; i, al defora, el vent de les nits d'hivern, el vent poderós de la montanya, cantava el seu himne funerari, aquell himne estrany, desolat que entona quan els esquadrons de núvols es precipiten els uns damunt els altres, es donen càrregues, s'engoleixen, i la lluna esblaimada contempla l'abraonament eternal!

L'hora baixa, en la qual al camp semblen despertar tots els misticismes de la naturalesa; la immensa rostollada, que brillava amb melancòlica fosforescència als raigs oblicus de la lluna al ple; l'horitzó, clos per una tanca envellutada de vermellor bruna i cada vegada més indecisa; i, per fi, els ànims en indefinible tensió, gradualment preparats, per a una situació en què eren alhora actors i espectadors... tot contribuïa, sens dubte, a la solemnitat del moment, creant una d'aquelles fórmules psicològiques d'ordre subjectiu, en què es supleix amb la superabundància del propi sentiment lo limitat o deficient de l'acció.

Sa cara ossosa, de pòmuls i front prominents, dins el raig de la lluna, que en projectava a la paret una ombra agegantada, semblava una pàl·lida calavera amb un flam de resurrecció dintre les profundes conques dels ulls.

De sard no n'agafàrem cap més, però en canvi les oblades no ens deixaven temps ni de respirar. Mentre la lluna va anar de pujada, picaven seguidament. Després sembl

I mentrestant, la Cinta, girant la cara i mirant-se'l a cua d'ull amb una satisfacció dissimulada, li dóna la bona nit i va tancant a poc a poc la porta, que grinyola, grinyola, grinyola... Adéu-siau, enramades! Ja no hi ha un llum a l'envelat; ja són apagats els teiers; ja no hi ha quasi cap porta oberta. La lluna guaita per entre les veles.