United States or Nepal ? Vote for the TOP Country of the Week !


El jurat, la família, el sogre, els nuvis i totes les persones interessades en l'assumpto, se van reunir en un punt que hi ha a Londres, que ve a ser com si aquí diguéssem la pega del mig de la plaça de Sant Jaume, i, formant-se en comitiva, se van dirigir a visitar els dos pisos, començant pel de l'inglès.

Amb el calor de la cosa... fuera l'inglès... fuera l'espanyol... la qüestió es va fer d'amor patri i ja l'honor de les dues nacions hi estava interessat.

Com que l'home verdaderament tonto no ho era, o, millor dit, no ho hauria estat si hagués rebut la corresponent instrucció, va resultar que, no sent dur de closca, al cap d'un mes de ser a Londres ja mastegava l'inglès tan com un biftec amb patates.

De segur que n'haureu perdut el número. És per demés dir-vos que, com que és un espanyol el qui el conta, sempre l'espanyol guanya. Els inglesos ja deuen procurar que guanyi l'inglès quan el conten ells. Dic això, perquè el que jo vaig a contar-vos també és una aposta d'un espanyol amb un inglès, i antes que em diguésseu lo que acabo d'observar, os ho dic jo per estalviar-vos feina. Al cuento.

Després del diner va baixar la roba; després de la roba els trastos; i a l'últim, quan l'inglès va haver acabat tot lo que tenia, se gira a l'espanyol, i, dient-li ¡Veiam si encara em guanyaràs!, s'abalança i... cataplum!... s'hi tira ell mateix. L'andalús, al veure-ho, posa mans a la barana, s'aboca... i tot plegat se para... es repensa... i no s'hi tira.

El jurat va dar aquesta, sentència: El pis de l'inglès és més esplèndid, però l'or es pot vendre, els bitllets de Banc es poden arrencar i fer-los servir: no és tot perdut. El pis de l'espanyol és menos ric, però tot és de cristall. Res valor intrínsec; tot és delicat i trencadís. Si es treu del lloc no hi ha ningú que en doni un quarto: tot és perdut. L'espanyol va guanyar.

L'espanyol, que va pensar: -Ara et pots lluir, crida al xicot i li tira cinc duros. L'inglès, que ho veu, li tira dos lliures esterlines. L'andalús, ferit en son amor propi, dues unces, i, com tots dos eren riquíssims, veu's aquí que comença un verdader combat sobre qui més valor tirar

La gent, que a Londres és tafanera i vagamunda com aquí, comença a aturar-se, i, com és natural, quan el grupo va ser gros, se van formar dos partits: l'un dient que guanyaria l'espanyol, i l'altre l'inglès. De dues unces ne van venir quatre; de quatre, vuit; de vuit, setze; i sempre el que era últim doblava lo que l'altre havia tirat. Entre el grupo hi havia molts espanyols.

Un dia que estaven tots dos amb les seves xicotes, es va començar a parlar de parar la casa, i l'inglès, que era molt bufado , va dir que posaria un pis que no vacil·lava en assegurar que fóra el més sumptuos i ric que es pogues veure en aquest món.

La xicota tenia pare, mare i una germana que a la cuenta festeja amb un milord. Com que el nostre home va entrar a la casa per festejar i l'inglès ja hi anava per lo mateix, va resultar que cada dia es veien, es parlaven, estaven junts, i veu's aquí un bon títol per un drama: Los dos cuñados o la estrella del destino .