United States or Belarus ? Vote for the TOP Country of the Week !


Abantes m'acontentava del peix que podia arreplegar per les gorgues del córrec i pels rabeigs de la riera; emprò l'altre dia vaig baixar a ciutat, vaig fer negoci, i vaig comprar-me aquesta escopetota, que em fa pla bon servei. La Malena va mirar-lo estranyada. No ho entenia, allò de fer negoci.

De primer antuvi ens volíem animar l'un a l'altre dient-nos que, caient l'aigua d'aquella faisó, no podia durar gaire. Després ens esforçàrem a reflexionar que, si durés, restaríem tan mullats que poc ens faria mullar-nos més. -Talment com això es posa- digué Harris -em sembla que m'hauria agradat de trobar un restaurant ací dalt.

Venjança contra en Biel, que li havia robat la dona que podia fer-lo feliç; venjança contra la Malena, que l'havia rebutjat per un escapat de presidi, i que, ditxosa del fruit que portava a les entranyes, havia acabat per menysprear els mals averanys de la gent i per passejar-se ufanosa d'un cap a l'altre de terme, baixant al poble sempre que en sentia desig, tant si el seu home l'acompanyava com si no.

Me va enrotllar el braç a la cintura i em va dir: -Ets de sa barcada: oi? ¡Conxos, que ens divertirem! Mentrestant, l'altre llopet marí, en Volivarda, que era alt, escardalenc, de color de sègol, carallarg, i tan embardissat de cabells que li eixien a rossos manyocs per sota les gires i pels forats de l'arnada barretinola, m'estirava, tot afalagant-me el clatell.

Una forta remor de satisfacció estremí les files d'aquella atapeïda massa. L'altre continuà: -En aquesta renúncia a favor del poble, s'hi comprèn no sols els drets de senyoriu, als quals don Eudald reconeix que sols hi tenia un dret molt dubtós o quasi prescrit, sinó també els drets de gallorsa, que mai el poble li havia disputat.

Però no era pas la mort del Picotí, el que més mal li feia a la consciència, sinó el record de l'obstinació, de l'afany, amb què havia demanat, amb què havia exigit a Déu aquell fill que ara li emmetzinava la vida. D'un cap de dia a l'altre tenia el cervell ple del passat.

Entraven tot just al poble els de l'enterro, quan els atraparen dos homes que venien corrent i amb el barret enfonsat fins a les orelles: l'un duia una tauleta amb el drap negre girat del revés, i l'altre, el vell, una aixada a la m

I ve'ls aquí per què s'hi estan tots fent rodona, en el menjador, amb el plat i la xicra sobre la falda, l'un acabant de rosegar l'últim secall que li sobra i l'altre passant un xiquet d'orxata pel xacolata que li ha quedat, l'altre xarrupant la xicra i picant el cul perquè acabi de baixar la que xarrupa... És a dir, cada qual fent la seva. I són una pila!

A cada cop que jo feia, ell belava: «-Be...e...e...! Be... e...e...! Molt ...e...e...!» I semblava tan complagut com si ho hagués fet ell mateix. Quant a l'altre, era una bestiola sonsonera, desplaent, tan amoinadora, per a mi, com encoratjador el seu company. «-E... e... e... rro! ...... è... è... stia! E... e... erro!» «Erro, bèstia, erro», era el seu comentari quasi a cada cop.

Ens hi posàrem com a cal sogre, amb tota comoditat. Els nostres peus se torraven sobre la cendra calenta, i la flama, aixecant belles xeres, ens acaronova de tant en tant amb llur escalf agradós. En Lluís seia a la meva esquerra i en Xaneta a l'altre costat.