gloriola

Així és que, al veure's objecte de la curiositat general, va contestar el Secretari: -Veureu... Sino tots, la major part de vosaltres sabeu prou bé que, quan en Pau Dordal va baixar de la seva terra, aquí ja ens trobàvem en plena efervescència naturalista. Estudiar d'aprop el natural, arrencar-ne un tros de vida, fotografiar els tipus, estereotipar-ne les accions, estenografiar el llenguatge, era la pragmàtica llavors seguida i la que, per sort de les nostres lletres, encara es segueix avui. ¿Què més bellesa que la veritat, si la veritat les conté totes? Tant com l'art o més que l'art, era la vida el què ens proposàvem descobrir, per a fer una literatura que fos ciència al mateix temps... Un temperament vibrant, vigorós, personalíssim com el d'en Dordal no podia per menys que afiliar-se, enardit, a la doctrina. Però, què dic afiliar-se? Més que soldat de fila, ell seria, pels seus mèrits, el quefe de l'escola, el capitost. El lloc d'honor li corresponia, ja que cap de nosaltres es sentia amb prou braó per a sostenir una bandera tan gloriosa com feixuga. Ell era l'home predestinat. I posseït de l'altíssima missió que tàcitament li confiàvem, va abandonar de seguit els versos ruralistes, que solament li oferien una mesquina gloriola de Jocs Florals de muntanya. I ell -ja ho sabeu, senyors, havia nascut per a més altes destinacions literàries que les de guanyar englantines... I veu's aquí que llavors començ

Raimón Casellas - Llibre D'històries