United States or Saint Helena, Ascension, and Tristan da Cunha ? Vote for the TOP Country of the Week !


Llavors s'acorda que el millor a fer, és d'esfereir els perseguidors, si es podia, perquè no caiguessin damunt d'aquella gent espeuada. Ja era fosc. Els enemicos avancen, amb un gran aldarull, disputant-se el que havien pres. Llavors la reraguarda, com a soldats sans que eren, s'aixeça i corre cap als enemics: en tant els espeuats, cridant tan fort com podien, colpegen els escuts amb les llances.

Què hi venien a fer, tan a prop? Les pinedes eren prou extenses: no era pas necessari que s'agombolessin les gents en l'indret mateix que ell havia triat. -Ah! quin fàstic! Han vist un home, i han corregut a acostar-s'hi. Aqueixes persones han de viure en congregació permanent: tenen una ànima de moltó. S'anava exaltant tot sol.

Anar a la Mare-Balena, cavalcar sobre son llom punxós, fer l'arbre-forc en qualsevol aresta, cercar-hi gratonells o cargols per les crètues, ¡valga'ns Déu, quina ventura! ¡Quina meravella que deixava encantats els amics i companys!... Sols que de la platja a l'illot hi havia massa bella pitada, i nedant no tots hi podien arribar: calia esperar ocasions extraordinàries, en que la cosa resultés més avinenta; i cap d'aquelles ocasions com la que s'oferia per les veremes, en què els navilis eren nombrosos i tothom feia els ulls grossos davant l'entremaliadura...

El caire que prenia Ethelbertha no em complagué. Hi havia una frivolitat, en ella, que no s'esqueia amb el tema que tractàvem. No em semblava molt afalagador que una dona mirés joiosament la separació del seu marit durant tres o quatre setmanes. No és el que jo nomenaria molt femení, ni era, altrament, cosa pròpia d'Ethelbertha. N'estava empipat. Sentia allunyar-se'm les ganes de l'excursió, i, de no haver estat per Harris i George, l'hauria abandonada; però, talment com eren les coses, no hi havia mitj

Els que s'aturaven a trucar a les cases eren uns, que semblava que exercissin un càrrec especial, i anaven paramentats a estil d'arregladors de processó de Setmana Santa, amb sengles vestes negres encucurullades i empunyant uns llargs bordons. A on ens adreçavem? Què temíem? Què ens proposavem? Vaig preguntar-ho tímidament als meus companys d'ocasió i no em responien per a no interrompre el res.

Ja no eren ratxes, era un vent seguit el que li feia espetegar el mocador per la cara, estampint-li la roba al cos i cuitant a fer-la caure... I aquell mateix vent es revolcava pel defora amb més furia i udolava enroscant-se amb xiulets que semblava que s'enlairessin fins arran del cel.

Aquestes paraules eren més aviat un retret de traïció que un record de cap gràcia rebuda. Així els atenesos condemnaren Timàgoras a mort, per haver acceptat diners del Rei.

Com que probablement no havia de tornar a veure mai més aquell paisatge en circumstàncies iguals, en volguí treure un bosqueig. Vaig agafar el portaestudis, i vinga cercar colors. Com més pintava, més m'enamorava d'aquells tons febles delicadíssims; però i que difícils eren d'ensopegar amb justesa!

Els nostres únics companys de viatge eren els corbs del Schwartz-Wald, desplegant llurs alasses balmades damunt les muntanyoles de neu, voleiant de l'una banda a l'altra i cridant amb la veu tota ronca: -Misèria, misèria, misèria!

Aleshores la virtut i la satisfacció regnaran en el cor vostre, sense que us calgui fer cap esforç; sereu ciutadans de , bons amants, tendres pares, homes nobles i dignes. Abans de sopar, estàvem malhumorats, asprosos, intractables. Després, tot eren bones intencions recíproques, sense excloure'n el gos. Ens estimàvem: a tothom, estimàvem.