United States or Latvia ? Vote for the TOP Country of the Week !
Un d'ells duia a braç un infantó d'uns quatre o cinc anys, que se li arrapava al coll amb un moviment de terror: un noiet ja vestit d'home, amb calcetes i barretinola, bufó, grassonet.
I, mentre deslligava l'abric que a prevenció duia a la pera de la sella, emprengué desesperat la trotada, empaitat pel vent pluig i entre xarbots d'aigua fangosa.
I, a més, la seva admiració per la música d'En Puigrafegut era profunda, i, en realitat, les nostres observacions no havien fet sinó augmentar la seva graciosa tafaneria inexorable. A dinar, va arribar primer Kate que no pas En Puigrafegut. Duia una toilette senzilla, i cap joia.
El missatger duia un gran paraigua encara moll de la neu fosa, i en la revinguda sola dels esclops diverses capes de terra: terra roja del camp, argila groga dels sacosteis, llecor grisa de les fondalades, i arena encastada dels rierals. Demés, analitzant detingudament la rebava d'aquell pa de fang enganxadís, hi hauríeu trobat brins de pinassa, fulles de roure i alguna grana de ginebró.
El Pollet amerat de ruixims i suor, en trobar sota'ls peus terra ferma i veure els fanals dels carrers encesos i oïr la remor dels tranvies, feu un suspir de reviscolament, i emprengué son camí fent aquell passet menut, menut, com quan duia coves de peix al mercat. -Aviat hi serem! Ara sí que som a port! Aviat hi serem! Quin gran recer que era, la ciutat!
L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de debò i a desgrat de la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda i desdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i una avarícia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreus atiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraules plenes d'encís per fer-lo ben veure de la vella ventruda.
Després de passar per damunt les aigües enconcades del gorg glaçat, l'Andreu trucava a can Buscà. -Minyons de Déu! Obriu! Ningú no responia. L'Andreu sentia el pes feixuc del senglar que duia a coll i que anava perdent l'escalfor de la vida perduda. -Qui hi ha! -On sou! -Jo; l'Esparver! Au! ¡obriu, que vinc capolat! -Que porteu quelcom! -Sí, afanyeu-vos! ¡porto un senglar i vinc a fer capta!
En Pau duia el braç en suport dintre un mocador, del qual li sortia un tros de m
Llavors la munior de l'art va esguardar-la sense parpallejar i en tots els ulls s'hi sembrava les primeres resplendors de la simpatia. Era alta, prima i gentil. Hi havia un segell senyorívol en son posat que la feia encisera. Sos ulls que havien perdut aquella fixesa esfereïdora, aquella immobilitat de orada, prengueren una dolçor plena de bonesa i sa mirada passava per tots els ulls confiadament, com un ocell que salta d'una branca a l'altra de l'arbre on té el nial. Els pobres de l'art van corpendre's en veure sos vestits romputs i tacats abans d'envellir. No duia cap sorgit ni cap pedaç, ni cap peça descolorida... era una roba mal tractada de poc temps, sense rastre d'unes mans curoses que volguessin repassar-la. Les sabates de xarol rompudes i no encara arrugades pel caminar. Sols en una orella duia una arrecada, i son cabell no era pentinat de dies. Era com un vaixell que havia sofert un temperi sortint de la mestrança... i aquella cara tan esllanguida, aquella boca closa, muda, morta per tota paraula... aquella mirada adalerada d'una mica de caliu, guany
I organitzaren una mena de cos de burots, que cobrava el seu tant per cent de tots els béns materials que hom duia fervorosament a la casa de Déu. Aquests lladres, més aviat sapastres i galifardeus que no pas homeiers i heretges, tractaven els romeus amb cortesia, i no els atrotinaven mica sinó en cas d'insòlita i incivil resistència.