United States or Cabo Verde ? Vote for the TOP Country of the Week !
Conversaven, somreien, es feien signes... Semblava que l'alegria els rebotís pel cos. Però el que els donava un aire encara més estrany, era la manera d'anar adornades.
I així, amb semblants antífones, arribava la família Serra-Bruna al mas, amb un aire tan consirós i desolat que talment semblava que vingués d'un enterro. Les mirandes i balconades de Serra-Bruna lluïen amb un esclat de llum que donava bo de veure. No n'hi havia per menos: don Eudald havia guanyat el plet. Aquell mati havia retornat el senyor, després de prop d'un mes d'ausència.
Però, en tot el demés, va voler ésser dona nova, filla únicament de la seva artística creació. En comptes d'adaptar-se a una fatalitat, se'n faria senyora i reina. I aquest és el motiu de que cobrís constantment la taca vermellosa que, ben lluny d'enorgullir-la com un segell personal, li donava pena com una tara d'origen vergonyós.
En els espais sense vegetació i en les crestes dels soleis, en els gatosars eixarreïts, en les nafres dels pendissos coberts de fullaraca, i, sobre tot, en les apartades esqueieres de l'ermita, l'aire hi vibrava el mateix que en les parets d'una fornal. Només, de tard en tard, una rauxa de marinada venia a refrescar-nos i ens donava delít de caminar.
La Lluïseta no era una noia comunicativa: donava la impressió de ser una persona callada, fins parada.
Donava bo de veure-la trastejar dels fogons a l'aigüera i de l'aigüera a l'armari cantoner, tan polida, tan xamosa, amb els braços esmanegats, que ressaltaven amb una tinta calenta de pressegueret florit sobre la blancor llampeguejant de les rajoles de València. Solia estar de bon humor: sovint cantava, reia o xerrotejava gaiament.
Va llançar-los al canal, però hagué de pescar-los, perquè els barquers pretenien que allò «els donava vapors». Una nit negra li oferí l'ocasió d'endur-se'ls i abandonar-los al cementiri del seu barri. El guarda va descobrir-lo, i arm
La Clàudia en aquell ambient de pau, sentint la fervor que Déu li donava, oblidant aquelles amargors que es congriaven en aquelles pagesies tan llunyes de la parròquia i assaborint amb joia els pensaments que en la seva ànima sembrava Mossèn Ponç, es tornava pacient, anhelava de tot cor una resignació ferma i es rejovenia amb la llavor que Déu sembra des del sagrari dintre i les ànimes que s'hi atansen amoroses.
-Con no es fa amb ningú, deia en Bartra -és senyal que té por que li descobreixin les trafiques que es porta entre mans: les bèsties manses no la temen, la companyia; els llops i les guilles, sí. I, qui més qui menys, tothom donava la raó a en Jan. Ningú hi pensava, en el pacífic rossinyol que deixa per un mai més el lloc on li han destruït una nierada.
Els altres, veient ja la ruïna i la mort de Mitrídates, abaixaren els ulls a terra; però el que donava el festí: -Amic meu, Mitrídates- exclam