United States or Sweden ? Vote for the TOP Country of the Week !


Finalment, tenint-ho tot endegat, va començar, amb les mans junyides i la testa decantada, com una comare que conta alguna cosa a sa veïna: -Sabreu, primer de tot, senyor Kobus, que tenim un cosí a Bischem, un anabaptista com nosaltres, i que es diu Hans-Christian Pelsly; és el nét de Frentzel-Dèbora Rupert, la que era germana d'Anna Cristina-Carolina Rupert, l'àvia de Christel, de part de les dones.

De primer antuvi la calúmnia no havia pres altra forma que la d'una espatotxada dita a l'hostal per un cap calent; però els que escoltaven el primer que va llançar-la, varen començar a rumiar cada u pel seu cantó, varen divulgar-la a les dones, i ben aviat va créixer el bum-bum i el poble va anar-ne ple. I va passar el temps.

Tropes lleugeres. Com que ni Quirísof torna, ni hi ha prou vaixells, ni més queviures per rapinyar, s'és del parer que cal partir. Hom embarca els malalts, els qui havien passat la quarantena, infants i dones, i tots els equipatges innecessaris i hom encarrega a Filesi i a Sofènet, els dos generals més vells, d'embarcar-se amb ells i tenir-ne cura.

De cada carreró travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors, dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden. Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.

-De manera- vaig rependre jo tot somniós, -que la primera d'aquestes dones s'anomenava Edvigia, i els descendents del Nideck no hi tenen res que veure? -Res. -N'esteu ben segur? -Puc mostrar-vos el nostre arbre genealògic. Edvigia no ha tingut fills; Huldina, la segona muller, n'ha tinguts tres. -És sorprenent! -Per què? -M'havia semblat de reparar algunes semblances...

Però l'ocell romania tot callat, perquè no hi havia ningú que li donés corda: així és que, naturalment, no podia funcionar. La Mort seguia fixant les grans conques buides de sos ulls al seu damunt, i tot era callat, tan terriblement callat! De cop i volta, vora la finestra, hi hagué un esclat de bellíssima cantúria: era el rossinyol vivent, plantat en una branca de fora.

Totes les dones de casa seva s'havien confabulat per combregar-lo amb rodes de molí, i fleumeria va, fleumeria ve, i moxaines i beateries, havien arribat a enganyar-lo. I com no, si ell s'agradava tant de figurar-se-les uns angelets?

No mancava mai algun patró que els donés un grapadet de sardines per a l'esmorzar de l'endemà. -Aquestes noes rai! deia l'avi Sàssola. -Saben pescar en eixut, i no esguerren mai sa calada. Jo restava llarga estona recolzat en un penyal, en un recó de platja. M'agradava l'aspecte frescal de les barques regalimants d'aigua.

La masovera ha caminat una mitja hora acomboiada amb la cosina del Zidro, casada a Castanyet, i dues altres dones. Tot fent camí, han parlat del mal de melsa de les ovelles, del xarampió de les criatures, de la puja del petroli, del plaga del moliner que intentava emmelar una pubilla, i del sermó del vicari. Després, la Francisca ha marxat sola.

-Escolta, Bill: tens un bitllet groc? -. -Quant ne vols? -Quant ne dones? -Un tros de llamí i un ham de pescar. -Deixa-m'ho veure.