United States or Svalbard and Jan Mayen ? Vote for the TOP Country of the Week !


Quines trasmudances tan estranyes hi ha, en aquest món, i que en va, d'errada, aquella dita que diu: «L'hàbit no fa el monjo»! En diran tots els penjaments que vulguin, del diner; però no hi ha com ell perquè un home prengui relleu! Mai no penses en res!

-Voleu que jo us ho digui a vós? -Ss... ... però una altra vegada. -No, ara. -No, ara no: demà. -Oh! no: ara, si us plau, Becky. Us ho diré a cau d'orella: us ho diré tant, tant dolçament... Com que Becky vacil·lava, Tom prengué el silenci per un consentiment, i li passà, el braç al volt de la cintura i digué la dita blaníssimament, amb la boca enganxada a l'oïda d'ella.

Havent finit satisfactòriament la nostra excursió per la Selva Negra, ens dirigirem amb les nostres bicicletes, per l'Alt Breisach i Colmar, a Münster, des d'on començàrem una breu exploració dels Vosges, en els quals, segons la dita de l'actual emperador d'Alemanya, acaba la humanitat. Tothom l'assetjava, i la major part dels que ho feien el capturaven: després el perdien.

Vet aquí la millor manera d'alegrar la gentil dameta: tornar-li aquell collaret que, segons dita del seu marit, ella tant s'estimava i que, segurament, creuria perdut per a sempre més. I la cosa tal vegada no era pas impossible, per a un bon nedador. Calia considerar-la.

De primer antuvi la calúmnia no havia pres altra forma que la d'una espatotxada dita a l'hostal per un cap calent; però els que escoltaven el primer que va llançar-la, varen començar a rumiar cada u pel seu cantó, varen divulgar-la a les dones, i ben aviat va créixer el bum-bum i el poble va anar-ne ple. I va passar el temps.

Xenofont replica: -Però si feia l'hivern que dius, i el pa mancava, i de vi n'hi havia tan poc que ni olor se'n sentia, i molts desdeien de tantes fatigues, i els enemics ens venien a sobre, i jo en tal avinentesa vaig comportar-me violentament, confesso que sóc més insolent que els rucs: els quals, segons la dita, a còpia d'insolència no es cansen.

Però elles continuaren i continuaren, i la Mort seia, tot movent el seu cap, igual que un xinès, a cada cosa que anava essent dita. -Música, música! xisclava l'emperador. -Vós, preciós ocellet daurat: canteu, canteu! Us he carregat de pedres precioses, i fins i tot he penjat la meva mateixa sabatilla daurada al voltant del vostre coll: canteu, us dic, canteu!

-Ramon! La cara del morent féu moviment d'ulls, L'ordre terminant d'avançar, dita per una veu ronca i plena d'entusiasme d'un capit

I, corrent així de boca en boca, va arribar a ésser la feta patrimoni de tots o quasi tots els concurrents a la llotja de prosceni. I la veritat sia dita, era el cas tan fora de lo normal, tan pintoresc, tan exòtic que, per lo extraordinari, quasi disculpava la sèrie d'indiscrecions.

El rai passava al mig del riu. Els minyons encararen la proa, i després descarregaren els rems. El riu no era alt, de manera que no hi havia més que dues o tres milles de marxa. Amb prou feines fou dita una paraula durant els següents tres quarts d'hora. Ara el rai passava davant el poblet llunyà. Dos o tres llumets de feble resplendor mostraven on queia, pacíficament adormit més enll