dalmàtica

El paratge així com anàvem avançant, esdevenia més terrible; les roques eren més esquerpes i més cairades; més angosta i humida la gola del reptil tenebrós. Adés s'adreçava monstruosament. Adés s'abisava sense fi. Set dies hi estàrem enrocats sense poder donar passa envant ni enrera. Comparegué un cérvol, qui duia presa a son cap arborescent una tètrica auriola de fosforescència. Bramulava davant nosaltres, bramulava amb una blana tenacitat. El seguírem; la petjada intransitable continuava i s'anava estrenyent: l'ossamenta del Leviathan mort esdevenia més colossal i escardalenca: amb treball sens fi passàrem i arribàrem a un camp pla i gran. El mal camí era finit, però encara les tenebres estenien molt més vastament llur pavelló. El nostre pas contorbava el son d'animals monstruosos que nosaltres no podíem destriar sinó per un apilotament més dens de tenebres; s'alçaven de terra amb lentitud, s'allunyaven un poc, i se tornaven a tombar. Tenien semblança d'orifanys. La fosça es movia com si anàs d'un punt a l'altre el ser qui vestia aquella amplíssima dalmàtica de vellut tenebrós. -O Déu! ¡Tocau amb vostres dits lluminosos les nostres pobres pupil·les cegues i s'ompliran de llum! ¡Féu brillar Vostra llàntia: il·luminau les nostres tenebres! diguérem. Una coloma càndida ens apareix. Traçava en la fosca humida una tènue claredat de llet. Fent sonar ses ales argentines ens invitava que la seguíssem. La seguírem: la nit anava minvant per estones... i vet-nos aquí ja en plena llum, els ossos glaçats de fred, la túnica d'estora regalant la rosada lúgubre d'aquella nit immensa. Grat sia a Déu qui fa sortir el sol sobre els justos i sobre els pecadors i ens abrig

Llorenç Riber - Els camins del paradís perdut