d'esgarrifor

I vet aquí que aquest dia era d'aquells que les paraules fluïen sense dificultats i sense afectació. Jo sé que vaig parlar molt i d'una pila de coses: ella, per la seva part, xerrava com un ocell. Érem a la caiguda de la tarda. Caminavem per un corriol una mica pendent, la Lluïseta estava relativament cansada; i vàrem callar una estona. Jo estic seguríssim que ella no va adonar-se de res, que absolutament res de particular va veure en les meves paraules d'abans, perquè de fet res de particular hi havia; però (el que són les coses!) també estic seguríssim que aquella tarda jo havia vist i havia sentit d'una manera diversa que les altres tardes. Si em fessin dir per què, no podria precisar-ho justament. ¿M'havia enamorat de la Lluïseta? Això no; però que el meu esperit estava en una predisposició per a arribar-hi, això ja és més possible. En fi, feia una estona que callàvem. Jo anava a dir alguna cosa; no sé què anava a dir d'una manera concreta; però segurament anava a iniciar-me . Però un esdeveniment insignificant, i extraordinari al mateix temps, succeí aleshores. Jo vaig mirar a terra, i vaig apreciar, a uns pocs mil·límetres de la meva espardenya, l'únic ser que en aquell moment em podia fer perdre la serenitat: un gripau. Instintivament, vaig fer un salt enrera, abandonant la meva parella: una mena d'esgarrifor em va córrer de dalt a baix de l'espinada, i vaig fer mil combinacions i mil escarafalls per no veure una altra vegada aquell ésser humil que diuen que és tan útil a l'agricultura. Això em va trasbalsar en absolut. La Lluïseta, que havia apreciat finament la meva ridícula posició, va riure per tot el succeït, i a mi no em qued

Josep Maria de Sagarra - Paulina Buxareu