United States or Palau ? Vote for the TOP Country of the Week !


La cala de Sa Foranera, situada no gaire lluny de Blanes, és una de les més feréstegues i ombrívoles de la costa; però és també, durant les bonances d'estiu, una de les més quietes, més fresques i més plàcides que poden trobar-se.

No va acabar la seva frase i, tot senyalant-me, a cinquanta passes, darrera la costa, un ésser aclofat entre la neu: -La Pesta Negra! va fer, amb un accent tan trasbalsat que jo mateix vaig ser-ne tot ferit.

Vaig aixecar-me per seguir amb la vista aquells feixos de cèrcols de castanyer que suraven en les revoltes aigües. ¿A on anirien a parar? Segurament serien escopits a la costa, i tal vegada servirien a un terrassanet per a reforçar son pobre botam esventat. Era una almoina ben involuntària per la nostra part; però la volguí acompanyar amb un sentiment de caritat, besant de cor la m

Aleshores veia la grisor del cel ratllada per la pluja, i llambregava algun detall mig confós de la costa.

-Tens raó, Fritz, no en facis cabal de les meves paraules; de vegades parlo sense com va ni com costa. El principal és saber on ens menar

-Li costa tant de parir que ès de creure que vingu molt prenyada- contest

-Si no vingués de la terra, vindria del mar i ens empenyeria enrera, altre cop cap a la costa- digué. -A mi em sembla que precisament és el vent que ens cal. -Això t'ho fa veure la teva manca d'experiència, nena... Sembla ésser el vent que ens cal, però no ho és. És el que nosaltres diem un vent de la terra , i un vent de la terra és sempre perillós.

Tant l'un com l'altre sentien de part de dins una cremor com si tinguessin les entranyes convertides en caliu. Per això, en Costa, desentenent-se dels propòsits que havia fet, va manar a la Malena que agafés el poal i anés a la font a proveir d'aigua fresca. I la noia va obeir sense tornar resposta, desapareixent carrer avall amb el poal buit sota l'aixella.

-Ah! és veritat. Reconec, doncs, aquell rastre, i em poso tot seguit en camí per a seguir-lo. Tenia l'esperança d'atrapar la vella al cau, però ja veureu el camí que m'ha fet fer. Jo que m'enfilo damunt el talús del camí, a dos trets de carrabina del Nideck; davallo la costa, tot tenint sempre la pista a m

La costa negrejava com una solidificació d'ombres entre l'ombra fluida i transparent. Una rosada de gotetes d'or lluminoses indicava el punt on reposava la vila de Bagur, aquell enfilall de blanques margaridoies que havia afigurat mentre m'ho permeté la claror del dia.