United States or Indonesia ? Vote for the TOP Country of the Week !


I fins va esdevenir una criatura cepadeta i bellugadissa com una engingolada d'esquellerincs. Cada dia, a l'hora baixa, el seu pare, bo i esperant que la vella enllestís el sopar, el feia asseure al pedrís del peu de la porta i li ensenyava pacientment la doctrina.

Per centèsima volta pretén explicar-se com és possible que un home caut i madur arribi a cometre una bestiesa irreparable. La seva exaltació de tífic convalescent li sembla una tragèdia horrible.

Però ben aviat, en recordar el braó de què en Biel havia donat mostra sempre, tornava a posseir l'assegurança que ell i no més que ell era capaç de semblant obra. D'un home com en Biel podia esperar-se tot. Això sense comptar que per a alguna cosa havia de servir-li el seu tracte amb les bruixes. Aquest pensament va retenir-lo per uns quants dies d'empendre la tasca de posar remei al mal.

Quan algun llagut donava fusa, al lliscar-hi per damunt, hi obria un solc bru i oliós, que lluïa darrera de la popa i restava assenyalat llarg temps, com un camí misteriós. Els rems, sense cap mena de remor, s'enfonsaven en l'aigua fent-hi esclatar blavoses llumenetes, i després s'alçaven perlejant.

No havian donat encara quatre passos, quan lo Sant pescador sense atendre á res mes que al dolor de las fibladas de las vespas, com un foll agafa lo vesper, lo rebat á terra y á cops de peu tot l' esmicola. Jesus ab la front serena y la paraula clara, llavors se tombá y diguè á son deixeple: ¿Quina culpa hi te 'l niu, Pere, si las vespas te han picat?

Doncs aquí teniu la figura de la majordona. Allò, en veritat, no era figura: no era més que un croquis, però un croquis fracassat i abandonat, com si son autor s'hagués adonat de què no reeixia. Mostrava son cap de cigró, son nas de píndola xafada i sos ulls com fets amb el mànec del boixet.

I ¿què direm d'aquelles pobres dones, arrossegades de conflicte en conflicte, que quan, ja al fons de l'abim i amb l'aigua al coll, donaven els darrers crits de misericòrdia, sentien esborronades com l'home fatal que les havia perdudes, sense esma ja per a valer-se a si mateix, rebutjava encara, rencorós, la m

A l'entrar a Vilavella, en Pere entrava al bo de les seves glòries; més tivat que mai sobre les sàrries, cobria d'una mirada desdenyosa els vailets com ell, que jugaven a bales pel carrer, guaitava indiferent a les dones que al sentir les petjades de l'euga eixien pels portals, i sols al trobar grups d'homes, conversant amb l'aire d'impertorbable somnolència que eternament envaïa el poble, els donava el Déu vos guard! somrient molt amigable.

L'antic treballador que havia sabut fecundar amb el seu treball aquella terra, abans eixorca, renaixia amb imposadora empenta, atiat per la dèria del mal, agullonat per la set de venjança. I l'invasió de pedra anava cobrint terrossos i més terrossos, aixafant sota el seu pes atuïdor les febles arestes del blat, i abrigant tota una banda de camp com d'una franja blanquinosa.

L'Andreu feia via apressat cap a la primera casa d'aquella contrada cridant de tant en tant com si salmegés el ritual de l'alegria ubriagant, refulgent! -Ja és meu, Tecla polida! bonic meu! ¡filló del pare! rovelló meu! Ja sóc un altre!