United States or Antigua and Barbuda ? Vote for the TOP Country of the Week !


En arribar a la primera casa del poble, una casa vetusta, amb finestrals de l'antigor i voltada de parets, va fer aturar els bous a un abeurador, tot d'una peça i fet de pedra picada. Els animals van beure llarga estona sense fer fressa. L'aigua no es movia i els emmirallava. La Clàudia entre tant es recolz

La Rosa, era com ella també, espigada, i neulida, amb una ànima petita com un llumet de llàntia morent i que de tant en tant fa una claror intensa i torna a ajupir-se. La Clàudia i la Rosa sempre anaven plegades, com dos espectres, com dues imatges, llargarudes, punyides per la dissort.

Si aquella pobra dona hagués sofert amb paciència victoriosa totes les adversitats, fóra una Santa, però la Clàudia de tant en tant tenia unes rauxes de desesperació com una orada. ¡Sort de Mossèn Ponç, aquell vellet de la parròquia llunyana que li apaivagava els rampells i li donava un gemec lent i confortant i un bon ruixat de llàgrimes i unes bones ventades de sospirs que desfeien tota la nuvolada que li enterbolia son esperit fadigat i retut!

El fill de la Clàudia era un home bo i arraulit per la paraula irada i la mala mirada de la seva dona. Com un ca l'obeïa i l'amoixava després d'haverse sentit una rastellera de mots verinosos. Ara amb el naixement del quart fill romania malmirrós i capficat pensant en la tristícia que devia sentir la seva mare sense conèixer aquell nadó tan xamós.

-Anem! va exclamar la Clàudia alçant-se resoluda i com si es deixondís d'un somni que l'embadalia. -Anem ben lluny on ningú no ens conegui. Quina vergonya! Agaf

Se sent el soroll de les anelles de la cortina del confessionari que llisquen pel filferro que les aguanta. Mossèn Ponç li ha donat l'absolució. Obre la porta grinyoladora, surt, fa un acatament ple d'unció a l'altar major i se'n va cap a la sagristia. La Clàudia roman una bella estona asseguda al banc del seu mas.

La Clàudia s'escoltava la conversa tremolant, inundada d'angoixa, i davant la negativa de vendre allò que pertocava a la beneitona, els fills posaven mala cara, aquella cara que tenia el seu marit que va donar-li una vida de màrtir. Vós sola, sempre que volgueu...; ara, dues...; i com que tots sabien que la Claudia no deixaria jamai la Rosa, no hi havia altre camí que marxar, i marxava.

-Clàudia, aquí teniu les unces dels bous. La carreta el noi de can Xiró potser se l'emporti. La Clàudia va pendre els diners i sense dir res va cloure la m

-Adéu-siau, passo ànsia per la pobra Rosa. ¡Dèu estar amb els xais escampats i es fa fosc!... La Clàudia va marxar pel camí prop la trunyella que tancava l'hort, tota apesarada. No hi calia fer altra cosa que marxar tot seguit. Mort el seu marit, tots volien acollir-la amb la faltada.

Avui és la jove del noi gran que la treu. La Clàudia mira el món com un desert i la vida com un mar furient sense un areny que l'empari. Ella tenia els bous i la carreta i els mobles. La Rosa aquells papers que li deix