United States or Bouvet Island ? Vote for the TOP Country of the Week !


Però gairebé tots es mofaven d'ell, no donant-li altre nom que el d'Escura-llànties, i rient-se, amb rialla estúpida, dels seus predicots. Moltes vegades, amb en Biel, passaven l'estona enraonant, comunicant-se els records d'infantesa, parlant del temps que havien passat fent d'escolà, l'un a la immensa Seu del poble on estudiava, l'altre a la menuda esglèsia de Cassanelles.

Encara que tothom li girés l'esquena, la fiança de trobar una estada per aquells encontorns no la hi esvairia ningú. Prou i massa que els havia enyorat, per a apartar-se'n altre cop. Amb això, tant li era que fessin com que deixessin de fer, els veïns de Cassanelles: treure-se'l en un tot del damunt, no ho aconseguirien. -Si no volen el meu treball, hauran de suportar la meva presència.

El poble de Cassanelles es reduïa a un carrer costerut i ple de gepes, que s'eixamplava al cap d'amunt, formant plaça al davant de l'església i anguilejant entre alzinars i roqueters: alzinars a l'esquerra, roqueters a la dreta, cingleres a la banda de dalt, timbes a la de sota.

Ja li dic jo, mossèn Esteve, que va ser pitjor que una pedregada, pel terme de Cassanelles, la seva tornada de presidi! En Biel no sabia què dir. Havia conegut la veu del senyor rector, i en restava com esmaperdut. Ni tan sols gosava aixecar la vista, que tenia clavada a terra com si no la'n pogués arrencar.

I jo m'hi encaminava xano- xano, capbaix... amb una recança!... A cada pas m'aturava sospirant. ¡Déu meu, que n'hi devia haver, de cassanelles, a la roureda! Les móres i els aranyons ja devien ser madurs. Si jo fes rodó!... Havia arribat a les envistes d'estudi, quan una veu coneguda m'estremí de cap a peus.

I pla podia fer-ho ben descansada, la dona! Perquè la gent de Cassanelles, somrient al bon any, semblava haver oblidat les males brames que durant tant de temps havien corregut contra la torre i els seus habitadors.

Tota la nit, tota la santa nit, va durar el mal temps, sense donar-se un sol moment de treva ni donar-lo de descans a la pobra gent de Cassanelles, que temien trobar-se, l'endemà, amb totes les viandes capolades, i que tremolaven davant les negrors de l'hivern de fam que els esperava, si Déu no se'n compadia.

És veritat que aquest coratge i aquesta energia tambe els havia demostrat per al mal; però ¿qui sap qui era que en tenia la culpa? En fi, va acabar per dir-se: -qui no sembra no cull. I, prenent resolut la ploma, va escriure al bander de Cassanelles encomanant-li respecte per a en Biel com a llogater de la torre del Barbut i les terres que l'enrondaven.

I ben aviat, entre els dos pobles, va haver-hi una guerra encesa, sense que ni els de l'un ni els de l'altre arribessin a saber-ne ben el motiu. N'hi havia hagut tantes, de renyines, entre Vilavessant i Cassanelles, que ja ningú s'hi capficava, de l'espurna que n'acabava de fer esclatar una més.

El pas del desgraciat per entre els dos rengles de cases de Cassanelles va ser el d'una ventada.