United States or Monaco ? Vote for the TOP Country of the Week !
-Ja ho sé, noia, ja ho sé... i és per això que hem de parlar... Si jo fos sol, no passaria tanta pena; pel que ha de durar!... Mes, ara...tu te n'auràs d'anar a casa teva d'aquí a una vuitava, d'aquí a una quinzena tot lo més, que tens la sega a sobre... La petita est
No estava per emmetzinar la meva vida sense to ni so. I ara! Vaig sopar amb una gana endiastrada, vaig enraonar despreocupadament de l'aurora boreal i de la guerra, vaig riure... Qualsevol cosa em duia la rialla als llavis. I la gent de casa també reien amb una facilitat i un delit inacostumats. Segurament es sentien alleujats de males cabòries com jo mateix.
En veure-la arribar, lenta i lassa, pujant el camí de la masia, es redreçaren anhelants i encuriosides. A les tres verges, recloses en aquella casa, en mig de la bravada de fortitud de la terra i del bestiar, el pròleg d'una maternitat qualsevulla les interessava i pertorbava.
-Sí, va ser una cosa molt trista. Jo havia deixat a sa de casa, bona i eixerida. Estava molt contenta, perquè, amb es dinerets que havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut, i llavors jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. ¡Ja mai més viatjar!... Viuríem junts. Jo seria pescador... patró de barcada... Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m'ho deia amb ets uis. ¡Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona! A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys i em va dir: «-Porta'm melons d'Alacant» «-Prou, dona, prou.» ¡Sa sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagués demanada!... Ja saps que sóc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a un cap de sa platja; i així que vaig saltar en terra vaig fer via cap allà, amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per ensenyar-los-hi de seguida: «-Mira, lo que hai gonyat!» A mig camí me varen escometre dues veïnes. No estava pas per a elles. ¡Al diable, ses tafaneres! «-Sa teva dona est
Era una guia de conversació anglesa per a ús dels viatgers alemanys, que començava: «En un vaixell...» i terminava: «A casa el metge.» El capítol més extens era dedicat a la conversació en un vagó de ferrocarril, en un departament curull de gent boja, batalladora i grollera: «¿No pot vostè fer-se un xic més enllà, senyor?» «-Impossible, senyora.
-No, ja ho crec, ja; però li dic que... No se n'amaga pas ella; es coneix que és de les de poc se m'endona! ¡Ai, pobra de mi, que se'm deu agafar el platillo! Ja torno! ¿Senyora Tecla que no sent quina olor d'agafat? -Sí, ara se n'ha anat corrents la senyora Menciona cap a la cuina... -Ah! Jo em pensava que era a casa de vostè, i he pensat: deixa-me-la avisar. -Tantes gràcies.
Quants anys té, vostè? Com se diu? L'aspirant a llogater . -Em dic Narcís Campmany. L'amo de casa . -D. Narcís de Campmany? L'aspirant a llogater . -Sense el de . L'amo de casa . -És llàstima. Si es queda amb el pis ser
La dona malastruga que ell festejava glatia sempre per l'èxit de la seva bellor i mirava la casa com un cau xuclador dels seus encants i en fugia sempre cercant en l'aire els murmuris de la lloança i en les mirades les guspires de l'admiració que abrandessin el foc de la seva vanitat sempre famolenca.
Com que era tard, a en Víctor li va fer llàstima que la seva tia se n'anés sola a casa, i li deman
No tornar a casa amb un pomet de roses el dia de Sant Jordi, feia, en temps de nostres pares, home de molt poc més o menos: avui ens passem d'allò més maco sense les roses de Sant Jordi, sense comptar els que es passarien del sant lo mateix que de les flors.
Paraula Del Dia
Altres Mirant