United States or Caribbean Netherlands ? Vote for the TOP Country of the Week !


Per això, l'endemà, quan, ja allunyat el flagell, va sortir tothom de les cases, cadascú podia donar raó de les puges i baixes que havia fet la tempesta en tot el curs de la nit.

Si, verbi gràcia, al cap de dotze mesos ens trobéssim que ningú s'havia tirat dalt a baix del balcó, o que la gent no es casés ni s'enviudés ni es fes moneda falsa, ni es morís cap metge... encara vaja! Mes ca! res d'això. La bola del món donar

I en aquell silenci que la fosca espesseïa, arraulit al meu recó, quina tristesa m'agafava... tan fonda, tan dolça!... quantes angúnies hi presentia en el tancament de les cases, lluny del gran aire, entre quatre parets!... Quina fredat em feia la vida ombrívola dels grans!...

Per què no a Barcelona, que és una gran ciutat, un bosc de cases, un món de gent? Allí viuria del captiri. Fitre, un pagès com ell, que era l'enveja de la gent del seu poble, el primer terratinent del terme de Vilablanca, arribar a una tal misèria! Però ¿qui sap? Ell, amb la facultat, que tenia, podia d'amagatotis descobrir molts de secrets i fer-se pagar el callament. Secrets vergonyosos!

Llavors, malgrat la fosca i la temença de seguir, vulgues que no, el camí de l'aigua, que baixava furient, tothom va sortir al defora: els uns amb l'intent de cercar refugi, per a ells i les bèsties, a les cases en què no hi havia perill; els altres per a ajudar-los o fer-los llum amb fanals i llanternes; els més sense altre objecte que moure's, encara que no fos sinó per desempallegar-se del desatent que els consumia i fer-se la il·lusió que es defensaven de l'aigua.

Vilabruna estava ferida de mort. El poble més petit de la rodalia. Símbol de pedra de la humilitat austera i la misèria arraulida sota l'esplendorosa bellor d'una natura feréstega i soliua. Vilabruna com un nin vergonyós s'amagava entre un aulet centenari, i temerós; era el primer poble que tocava a temps quan veia voleiar un núvol per damunt ses cases baixes de teulat de lloses fosques.

M'he bastit cases, m'he plantat jardins i vinyes, m'he obert dipòsits i hi he sembrat peixos delitosos; he amuntegat riqueses; m'he engrandit; i ara, considerades totes aquestes coses, vet aquí que tot era vanitat. Ja que avui em passa la mateixa cosa que passa al foll, perquè he estat tant assenyat? Aquesta petita Súzel m'enutja una cosa de no dir, i tanmateix la meva ànima es complau en ella!

«La nit darrera vaig ataialar una ciutat de la Xina», digué la Lluna. «Mos raigs il·luminaren les llargues murades nues que voregen els carrers. D'ací d'allà, tanmateix, trobeu una porta, però sempre closa ben estretament; perquè què se li'n dóna, al xinès, del món exterior? Les finestres de les cases que hi ha dins les murades són cobertes ben sòlidament de persianes. El temple era l'únic indret que deixava traspuar una tèrbola llum per les seves finestres. Vaig mirar, en dins, les seves colors sumptuoses. Les parets, de terra fins al sostre, son cobertes de pintures de colors vius i daurats opulents. Hi ha representacions dels treballs dels déus aquí a la terra. Hi ha una imatge d'un déu en cada nínxol, gairebé amagada per riques draperies i banderes voleiadisses. En front de cada déu (tots ells són fets d'estany), hi ha un altaret amb aigua sagrada, flors, i una encesa de candeles de cera. Al capdamunt del temple hi és Fu, caporal de tots els déus. És embolcallat en seda de color groga, que és santa. Al peu de l'altar hi seia un ésser vivent, un jove sacerdot, Semblava que estigués en oració, però enmig de les seves pregàries s'havia posat a somiejar; i sens dubte allò era un pecat, perquè ses galtes s'abrusaven, i el seu cap es decantava més i més. Pobre Sui-hung! No es veia pas, en son somieig, més enll

Jo he beneït moltes vegades la malaltia aquella. Va arribar el temps de la calor, va venir el meu pare a fer-me un mes de companyia, les torres i les cases d'estiuejants varen omplir-se... allí la vaig veure per primera vegada.

Era vespre i ben tost es féu fosc. Van baixar al cingle, seguiren totes les cases, cridaren per tot, i no res. l vingué l'hora que el primer grill alça sa veu en el silenci que el volta i després la nit amb ses penombres paoroses i tot rest