United States or Micronesia ? Vote for the TOP Country of the Week !


De tant en tant queia una xafegada de gotarrasses semblant a la que deixa anar sobtadament un arbre fullós, carregat de mullena, quan algú el somou de la soca. El pare va venir cap a mi. -Au, Marianna: ja n'hi ha prou, de badar. Tenim pluja llarga. Fica't a la cambra. Vaig fer que no amb el cap. -Que no?... ! Això que ès bonic!

»De primer comparegueren dos rics pagesos en carruatge. -Hi ha alguns arbres d'allò més galants- digué l'un. -Hi ha deu càrregues de fusta a cada arbre- respongué l'altre. -Aquest hivern ser

Tots els ciclistes abandonaren llurs màquines en terra, fugint bosc endins, com si els empaitessin. De darrera cada arbre atalaiava un cap ple d'ira i ple d'aigua.

-Que n'heu arreplegat algun, d'aquests papers, Tom? -No. -, doncs còm trobareu les marques? -Poc en necessito: sempre l'enterren sota una casa on surt por, o una illa, o sota un arbre mort que una branca allargassada.

-On cavarem? digué Huck. -Oh! Gairebé onsevulla. -Còm s'entén? Hi ha coses amagades per tot arreu? -No, és clar que no. N'hi ha en indrets especialíssims, Huck: de vegades a les illes; de vegades en caixes podrides sota un cap de branca d'un vell arbre mort, all

Com fos que els monjos volguessen novellament metre's en la nau, d'aquell bell arbre, trepidant d'ales harmonioses, desprengué's l'aucell i an

Ella, prenyada fins a les dents, venia cada migdia a dur-li el dinar. Tots dos s'asseien a l'ombra d'un arbre, al peu del carro, i vinga mirar-se embadocats, com si mai s'haguessin vist.

-, a mi em passa tres sous del mateix, Huck. Gairebé sempre enterren un mort quan colguen un tresor sota un arbre; i ell el vigila. -Déu me val! -, que ho fan. Sempre ho he sentit a dir. -Tom, no em plau de fer gaire plagasitats, all

«He vist una nena petita que plorava», digué la Lluna. «Plorava per la dolentia d'aquest món. La nina més bonica del món li havia estat dada. Oh! Era delicadíssima i trencadissa, certament poc feta per afrontar l'adversitat. Però els germans de la nena petita, grans minyonassos, se n'havien emportat la nina i l'havien posada per dins un arbre d'allò més alt, i després havien fugit a més córrer. La pobra nena petita no podia fer-la davallar ni heure-la de cap de les maneres, i seia en terra i plorava. La nina, sens dubte, plorava també: estenia les seves mans entre les branques, i tenia el posat de ben desventurada. , aquesta devia ésser l'adversitat d'aquest món, de la qual parlava tant la mamà. Oh! pobra nina! Anava davallant el vespre, anava fent-se fosc, i aviat seria de nit. Hauria d'estar-se a la serena, tota sola dalt de l'arbre, tota la nit? No: la nena petita no podia comportar-ne el pensament. «M'estaré amb tu», deia, baldament no fos gens ni mica coratjosa i ja li passés pel magí que estava veient els petits follets, amb llurs gorretes punxegudes, que sotjaven entre les mates, i que llargues ombres fantasmals dansaven d'ací d'all

Sant Martí, com á bisbe qu' era del terme hont s' aixecava la ciutat, no podia transigir ab semblant escarni á la lley de Crist y tractá ab sermons y conversas de fer desapareixe l' arbre; pero tot fou travall perdut. Ja desesperava de lograr son propósit, quan un dia se li presentaren uns quants gentils y li digueren: ¿Voléu que desaparesca l' alzina que tenim consagrada á un de nostres Deus?