United States or Sint Maarten ? Vote for the TOP Country of the Week !


Cap dels vestits que abans havia dut l'emperador no havia tingut tant d'èxit. -Però si no porta res al damunt! digué un noiet. -Oh! Escolteu l'innocent! digué son pare. I l'una persona féu saber a l'altra allò que el noiet havia dit. -No porta res al damunt: un infant diu que no porta res al damunt! -Però si és que no hi porta res, al damunt! crid

-No què dir-vos-hi- va çontestar en Temme. -Ells podien donar i vós rebre; però ses vostres mentides hi eren de massa. No era pas veritat, allò que, perdent ses tardes, haguésseu de perdre sa pesca de tot es dia. -Parola de negociant, Temme. Això ès de bon jus. Jo deia i ells podien dir.

Succeïa tan poc sovint allò que en Galderic no comparegués a l'hora, que ben aviat va sentir-se envaït per l'angúnia i el malestar. -Mentre no li hagi succeït quelcom!... I tot era guaitar enllà, bevent l'espai amb la mirada. Al sentir-se el toc de l' Angelus que donava comiat al dia, en Biel va acabar-se d'anguniar. Per força n'hi havia passat alguna, al noi.

Com he dit abans, allò rebentava per tot arreu, i Paulina se n'an

Se queixa de que el govern permeti la publicació d'escrits indecents e immorals, mes per això permet que sa filla llegeixi els anuncis del diari, i els parrafets en què es dòna compte de tot allò que pot despertar idea del vici o del crim, i mai s'ha pres la molèstia d'averiguar si la funció que fan al teatre és o no perillosa per sa filla.

I varen callar tots dos... la sobtada marxa del senyor vell i la nena els havia capficat... la conversa del quefe amb el mosso havia estat per en Pere com una revelació de que no s'equivocava, de que aquella pena que havia endevinat en la mirada del malalt era certa... Totes les veus que fins allavors havien corregut formaven en son magí com un fons sobre del quin els fets d'aquella tarda es destacaven, i ara , ara n'estava segur de que tot allò del manefla de l'Andreu no eren cabòries... de que allí hi havia alguna cosa molt fonda i molt trista.

Però encaparrat com estava amb les seves clasificacions numismàtiques, el saberut apotecari don Joan de Déu, ni tan sols les sentia aquelles cançons de mofa amb què la quitxalla del veïnat li venia a fer la guitza, bo i tafanejant per les ventalles del carrer. Altres cabòries, altres mals de cap tenia, que parar esment en allò.

La terrible humitat obrava com un aperitiu per als estómacs dels pobres desnonats de la cova, i ells, amb estupendes embranzides, arrabassaven i engolien tota llei de menges i de vins; en allò hi trobaven un cert conhort, i l'oblit momentani de llur trista situació de reclosos per força.

Allò de treure la cara pels carrers li venia de repèl. ¡Que fos tan vergonyós, aquell home!

-Bon dia i bona hora. -Déu vos guard amb la companyia. A cada salut, que rebia, respirava més amplament. Que era gust allò!